Crítica
teatre
Dolorosa imatge que hi ha darrere el mirall
Les visites cronològiques destapen un mirall obsessiu d’autocontrol
Quino (1932-2020) dibuixava en una de les seves vinyetes una Mafalda aclaparada pensant si ningú hagués inventat els conceptes temps i espai. En la seva lògica tot hauria de conviure en un pam de terreny (pitjor que la famosa cabina dels germans Marx) i seria una convivència irrespirable. En la trobada entre la terapeuta i la pacient d’ El sensepai es van arrencant les capes de ceba amb la pulcritud d’un bisturí i aboquen a un final que és aparentment tendre i reconfortant però que podrà ser llegit com un fracàs a ulls de la societat. La peça manté un intercanvi d’actrius constant fruit del procés de creació en què han anat intercanviant els diferents rols.
L’autora, actriu i psicòloga Lara Díez Quintanilla trasllada a l’escena un diagnòstic psicòtic (trastorn límit de personalitat). La tensió de la primera visita funciona molt bé com a conflicte a resoldre (una de les claus per atrapar l’espectador en un escenari). Sorprèn com, al parlar brusc de la pacient, hi emergeix un vocabulari asèptic, de la professional a fer sessions de divan. Probablement, és imprescindible per mantenir una distància. Escena a escena, la veu de la pacient es va esmorteint i fent-se víctima empàtica a la que tots els espectadors voldrien ajudar. La terapeuta també abaixa la guàrdia però, sempre corregint-se en els informes que passa a la psicòloga, que és qui administra la medicació. Tot i que vol ser freda, distant i opaca, als ulls se li van descobrint també les pors.
Les visites cronològiques dels dos personatges van acotant l’espai, fins a convertir el terra en un mirall obsessiu d’autocontrol que ajuda a descobrir el pinyol que desencadena aquella fúria amb la societat, i que es troba just a sota del mirall: fereix i abraça, com qui sent el dolor dolç d’arrencar-se una crosta seca, encara mig oberta. Les causes, que no revelarem en aquesta crítica, entren en un altre camp de desprotecció immensa i que sembla fins i tot raonable que es trobi en el comportament esquerp una eina d’autoprotecció.
El sensespai viu una situació similar a la de Jo soc la fúria de Marcel Clement. També Sergi Belbel reproduïa a Després de la pluja diferents quadres psicòtics en la teulada d’unes oficines. Díez Quintanilla construeix sovint a partir d’aquest coneixement psíquic de l’ésser humà. Ho ha fet a Eufòria o, de manera molt més abstracta, a La nostra parcel·la.