La cançó de sempre

Fa una mica de riure, això de debatre transgressió versus norma per enèsima vegada, quan sabem (hauríem de saber) que en realitat el debat no és aquest. Els nens han dit “caca, cul, pixum” trencant-se de riure tota la vida. Fer enrabiar els pares s’ha fet tota la vida. Per això hi ha tants lletristes que és com si tinguessin tres anys: en realitat estan escrivint caca, cul i pixum per fer enfadar els pares, que som tots els altres.

El debat és més vell que l’anar a peu i es dona a tots els àmbits professionals. Però en realitat no té a veure amb transgressió versus norma sinó amb saber versus no saber. Per transgredir les normes cal una condició prèvia: conèixer-les. Si no et saps el codi de circulació no et pots saltar un estop perquè ignores que l’estop t’obliga a parar; de la mateixa manera, si no coneixes l’estat real de la llengua no la pots transgredir, l’únic que fas és mostrar la teva ignorància. Jo, que miro de seguir totes les expressions artístiques perquè són treball de camp, m’he fet tips d’entomar jovent que canten amb posat i frases aparentment trencadors però alhora pronuncien ‘xato’ i ‘ja’ amb unes consonants que ni el presentador del telenotícies. Com punkis amb corbata. No saben de llengua, no transgredeixen res.

Els últims anys, amb la invasió del gènere més xaró de la història de la música, la invasió de castellanades americanitzades s’ha multiplicat. Però això no modifica el debat, simplement en renova els exemples. Demanar-se si es pot fer regató en català sense fer servir loco o chetat és una trampa dialèctica; és com preguntar si es pot fer paella sense arròs. Perquè el regató només és l’enèsim instrument d’expansió de les cultures hegemòniques, que per descomptat es vehiculen a través de les llengües hegemòniques. I una de les maneres que tenen d’imposar-se és aprofitar-se de les febleses de les subordinades; en aquest cas, el fals debat sobre la llengua del carrer, en la qual les ments imberbes cauen, com és lògic, amb molta facilitat.

Ho dic d’una altra manera. Qui es dedica a escriure lletres de cançons, tant si és professional com aficionat, sol estar convençut que fa servir la llengua per expressar determinades coses, quan en realitat la cosa va a l’inrevés: és la llengua, és a dir, la identitat cultural, la que se serveix de l’artista que creu tenir necessitats expressives. No ets tu que escrius i cantes “bro” perquè siguis el més enrotllat del barri, és la cultura invasiva la que aprofita el teu complex d’inferioritat per expandir-se. I que consti que això no és privatiu del sector; passa en tots els camps artístics, i en els que no també. Mireu el cinema.

Perquè dominar una llengua, conèixer un codi comunicatiu prou bé per doblegar-lo a la teva voluntat i fer-li dir allò que realment vols dir, allò que vols dir tu com a individu diferenciat i no pas com a cheguevara de pa sucat amb oli, és molt difícil. Molt. Vol un esforç incompatible amb la vida a Instagram. Per això de guillemgisberts o d’adriapuntins en surten tan rarament.