A l’abisme

Des de les calamitats perpetrades en la II Guerra Mundial, Beckett tenia clar que ja no es podia confiar en la societat aparentment culta i desenvolupada. Final de partida beu de la mateixa agror d’Els dies feliços i de Tot esperant Godot. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas tornen a uns personatges que ja van interpretar, el 2005, al Lliure. Sergi Belbel ha sabut caminar per l’abisme, trobar un equilibri en el diàleg desesperat i un punt naïf de Hamm i Clov que va d’un humor absurd de clown que perd l’escala contínuament)a un discurs implacable. És una barreja d’alquimista perquè carregar la ironia desmereixeria la fosca desesperació i abocar tota la bilis sense donar aire aclapararia.

L’espai és una mena de refugi, una ratera en què pretenen sobreviure. Miren per la finestra i confien que la violència desaparegui. Ells no han provocat res. Només esperen, passivament. Una espera frustrant i que ennuega.

Hamm ho detesta tot. Les seves manies s’han convertit en obsessions que esgoten tothom. I, per això, Clov decideix marxar. Les rates, es cacin o no, sempre acaben morint. Terrible evidència. Tot és fosc; res no convida a l’esperança. I, potser per això, Clov es vesteix i pretén marxar. Potser sonarà el despertador. Potser ja no cal que ho faci mai més. La percepció del públic és que només hi pot haver una vida vàlida des de l’empatia amb l’altre. L’apatia trasllada tothom a la buidor d’aquests personatges beckettians trencats, aïllats de tot.