Enric Tormo visible

A l’impressor (i més coses, però així és com es definia ell) Enric Tormo (Barcelona, 1919-2016), el va invisibilitzar gairebé tothom. Començant pels artistes als quals va iniciar en l’art del gravat i acabant pels estudiosos més preocupats d’elevar els grans talents com un fenomen isolat que no pas de comprendre el teixit en què s’inserien i que els va fer possibles. “Tormo era un tècnic i els tècnics acostumen a restar en l’anonimat”, sosté l’historiador de l’art Aitor Quiney, el primer investigador que ha tingut accés al llegat de l’impressor (i més coses: gravador artístic, editor, fotògraf, pedagog i museòleg), conservat pels seus dos fills Dolça i Enric, una caixa plena de sorpreses que ara llueixen en una exposició al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa.

Havia de ser a can Brossa on sortís aquest personatge entaforat dins la llàntia de la història de l’art català. Perquè Brossa li devia molt i és, de tots, el que més explícitament el va reivindicar quan feia memòria. Van intimar fent el servei militar a Salamanca, just en acabar la Guerra Civil, en la qual tots dos havien participat com a soldats republicans. Tormo, que s’havia format com a tipògraf amb els salesians, era un home amb una cultura i uns coneixements que van captivar Brossa. “Des d’un bon començament ens vam fer molt amics: era catalanista, però, a més, dibuixant i gravador. Teníem grans converses sobre art. Crec que va ser el primer que em va parlar de Picasso; em va descobrir Tagore, que em va fascinar, i Salvat-Papasseit”, recordava Brossa a finals dels anys noranta. A la tornada a Barcelona, Tormo el va posar en contacte amb un amic seu que donava classes clandestines de català a Gràcia.

“La trobada amb Tormo és decisiva per a Brossa perquè el fa decidir que es dedicarà a la literatura”, remarca Quiney, que a La invisibilitat del Dau (fins al 24 de juliol) desembrolla totes les relacions d’amistat, i creatives, que es van anar desencadenant en la immediata postguerra entre l’inquiet impressor i els joves artistes que anhelaven rescatar l’avantguarda truncada el 1939, i que van acabar fundant el grup antigrup Dau al Set: Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Arnau Puig, Joan Brossa i Joan Josep Tharrats. “Era un més entre ells”, subratlla Quiney. A tots els va conèixer a través de Brossa, tot i que amb Tharrats ja havien coincidit en els tallers del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, “però el seu nom no consta enlloc”. Un nom predestinat a ser esborrat.

El cas és que la llavor de Dau al Set la van plantar Tormo, Puig i Brossa un dia d’excursió al Montseny, en què se’ls va acudir fer el primer –i que seria únic– número de la revista Algol, l’estrena dels seus projectes radicals. “Tormo va dissenyar, va imprimir i va finançar l’efímera Algol”, remarca Quiney. Íntegrament en català, però és que Tormo sempre va ser molt hàbil per esquivar la censura tot falsificant les dates de publicació, posant-hi anys anteriors a la desfeta. Algol va aparèixer el 1946 i poc després Tormo obria el seu propi taller, contigu a casa seva, Calders 15, on els artistes de nervi inconformista amb el desolador panorama de la postguerra van anar desfilant per aprendre les arts gràfiques. Ponç, Cuixart (a qui veia el més experimentador de la colla) i Tàpies van gestar sota el seu mestratge els seus primers àlbums de gravats.

Uns quants anys abans, el 1943, ja havia auxiliat un altre artista, i aquest de la vella guàrdia de la modernitat: Miró. Un Miró que no estava satisfet amb els resultats de la seva Sèrie Barcelona va trobar les solucions tècniques en Tormo. Va ser l’inici d’altres col·laboracions, que van culminar en l’extraordinari À toute épreuve (1958), icona del Miró gravador amb poemes de Paul Éluard. Tormo també va ser allí, a les Galeries Laietanes, ajudant a muntar la primera exposició de Miró a Barcelona després de la guerra, el 1949. I fotografiant-lo joiós envoltat de les obres. Fotografiant també el procés de creació del mural de Harvard (li ho va demanar expressament, que en fes el seguiment) i fotografiant-lo en els viatges que van organitzar junts pel país per explorar el llegat romànic català, uns documents inèdits com molts altres que es mostren en l’exposició del Centre de les Arts Lliures.

El Tormo fotògraf té una presència important en la mostra. D’ell són els famosos retrats que va fer als artistes de Dau al Set, i que posteriorment va intervenir Cuixart, amb motiu de l’exposició que van fer a les Laietanes, el 1949. El catàleg va ser un número extraordinari de la revista del grup, del qual Tormo es va ocupar amb cura de la primera a l’última pàgina. La primera, la portada, és l’única obra que van fer a sis mans Tàpies, Ponç i Cuixart. L’original no s’havia exposat mai. Ara és una de les peces més lluminoses que penja a can Brossa.

I n’hi ha més. El bonus track de l’exposició és una paret atapeïda d’obres de la col·lecció personal de Tormo, feta de regals que li van fer els seus col·legues artistes. Un munt de desconegudes, d’altres fins ara només reproduïdes en blanc i negre, com és el cas d’uns Tàpies.

Com se sap, els membres de Dau al Set van acabar barallats i les individualitats es van posar al davant de l’esperit del grup (alguns inclús van arribar a renegar de la seva existència). Diluït després en les seves memòries, Tormo és la baula del que Vicenç Altaió, president de la Fundació Brossa, anomena “la intel·ligència col·lectiva” que va fer brollar el primer art trencador durant la dictadura. Només era un tècnic, però sense ell les coses haurien sigut molt diferents.