Prohibit escopir sang
Llibres del Segle segueix incorporant Boris Vian al català amb una tria de ‘Poemes inèdits’, traduïts per Baulenas, que compendien les seves obsessions
Boris Vian (Ville d’Avray, 1920-París, 1959), trompetista, patafísic, lletrista de cançons, poeta i galant insolent, ha tingut força sort en llengua catalana. N’existeixen traduccions recents de les obres més conegudes, com L’escuma dels dies (Viena, 2013), L’arrencacors (Club Editor, 2018), Escopiré sobre les vostres tombes (Comanegra, 2019) o L’home llop (Viena, 2019). La seva poesia, en canvi, no havia merescut gaire atenció, i això que, francòfils com som per la banda sud dels Pirineus, ens hem fet un fart de sentir-la en recitals, cabarets i espectacles irreverents diversos, quasi tant com el seu famós himne pacifista El desertor, la cançó que va escriure contra la grandeur entre la descolonització d’Indoxina i a pocs dies de la guerra d’Algèria. Aquest buit s’ha mantingut incomprensiblement fins que Llibres del Segle s’ha posat mans a l’obra, primer amb No la voldria dinyar (2020), el seu poemari més conegut, i ara amb els Poemes inèdits, traduïts també per Lluís-Anton Baulenas.
Col·lecció de “poemes orfes i a la deriva”, com s’hi refereix Baulenas, són peces d’ocasió, retalls dispersos del talent inabastable de Boris Vian, publicats la majoria en revistes, dedicatòries i fulls volanders de qualsevol espècie sense cap voluntat aparent de perdurar ni d’acabar relligats en un quadern, ni que fos de rareses. Però aquí els tenim, tal com els va recopilar el 1972 el seu amic Noël Arnaud per a la reedició de Cantilènes en gelée. on formaven un cos a part, heterogeni i procaç, com el poema que dedica al mastodòntic Victor Hugo, “aquell cabró” de qui recrea el funeral d’estat com un seguici de prostitutes: “S’ha acabat la casa de barrets / Senyor Victor / ja no tremparà més / La mort l’engrapa del cap al cul.”
Entendridor fins a arrencar-te el cor, com quan es torna nostàlgic evocant l’anodina rue de Watt (“Hi ha carrers de què es xerra / que són una desferra / sens personalitat / força vulgaritat / Però al final de París / per l’estació d’Austerlitz / verge, lent, desvagat / reposa el carrer Watt”), podia ser revoltant, ja sigui ridiculitzant l’abús de proclames, amb cartells fixats arreu amb la llegenda “Prohibit escopir sang”, que sembla una crida a dessagnar-se d’amagat, o obscè fins al sarcasme, com en la ‘Chanson galante”, travessada per un sexe que regalima. Un parell estan dedicats al seu admirat Raymond Queneau, i alguns a la mateixa literatura, com a ‘A força de veure’ls’, que subscriuria qualsevol escriptor català fastiguejat de bufar sobre una brasa morta (“A força de veure’ls / hi ha mots que us posarien malalts”).
