La moneda als ulls

No hi ha cap altra ciutat al món, excepte la seva, on Josep M. Fonalleras (Girona, 1959) hagi estat tantes vegades, més de trenta, i així i tot sempre que hi torna té la sensació “quasi avergonyida” de no ser-hi més que un turista. Un cafè a Roma (Univers) no pot ser, doncs, una guia de viatge, a menys que s’accepti com a laberint, com a calidoscopi d’experiències, a través de les quals ha construït una certa imatge de la ciutat que coincideix amb el seu propi retrat cultural i sentimental. “La meva és una Roma falsa, en el sentit que només existeix perquè l’he viscuda, sol o acompanyat de gent que m’estima”, raona l’escriptor gironí, que d’altra banda sosté que tota aproximació literària a un lloc ja implica una recreació que perfila una altra classe de veritat. Ben mirat, Roma mateixa “es fonamenta en l’artifici, amb la seva abundància de trompe l’oeil, de perspectives falses, de cúpules pintades, que és una manera d’entendre l’art com un joc, i la vida, com un escenari”. No és estrany que un dels llocs que l’atrauen més de la ciutat sigui el barri de l’EUR, que Mussolini va crear per a l’exposició universal de Roma de 1942 i que fascinava igualment Federico Fellini perquè el considerava tan irreal com un plató de Cinecittà. “Més que feixista, és un espai futurista, és un quadre de Chirico”, diu Fonalleras, que de tota manera prefereix deixar al marge la mirada sociològica per concentrar-se en “la colonització sentimental” d’un espai que, assegura, l’ha conformat en la seva manera de ser i d’estar al món. La importància que ha adquirit Roma en la seva educació cultural i humana és equiparable a la travessia de l’Estígia, tal com s’hi refereix Joseph Brodsky en uns versos que Fonalleras adopta com “un lema salvífic”: “He estat a Roma, m’ha inundat la llum. / Tal com només una ruïna pot somiar-ho! / Sobre la meva nineta hi ha posada una moneda d’or. / N’hi haurà prou per al temps que durin les tenebres.” La idea que amb el record de la ciutat n’hi hagi prou per il·luminar el pas cap a la mort és també present en l’evocació d’una acció de l’artista de Castellfollit de la Roca Isabel Banal, que durant una estada a Roma va dibuixar els grans monuments de la ciutat, des del Panteon al Coliseu o la Piazza del Popolo, per esborrar-los tot seguit i guardar-ne el residu, les cendres, en recipients de plàstic. “Potser només roman allò que s’ha esborrat”, diu Fonalleras. De la mateixa manera, el capítol ‘Unes sabates italianes sobre les lloses’ li permet reflexionar sobre el fet que, més important que les coses que puguis emportar-te del viatge, és el fet que “tu canvies després d’haver-hi estat”, com les sabates que la seva acompanyant es va posar per primera vegada tot passejant per la Via Appia i que “sempre més seran aquelles sabates que van trepitjar Roma”. També els objectes tenen memòria.

Amb Un cafè a Roma Fonalleras ret també tribut a l’amistat i l’amor de tots aquells amb qui ha compartit una vegada o altra la descoberta de la ciutat, els amics, els fills, les parelles, però sobretot és l’evocació de dos absents: el seu pare, guia turístic, amb qui va anar-hi per primera vegada quan tenia uns dotze anys, i el filòleg Modest Prats, que “només viatjava allà on haguessin estat els romans”.