Un salt estimulant

Brenda Navarro (Ciutat de Mèxic, 1982) va estudiar sociologia i economia feminista. Va fer el màster Estudis de gènere, dones i ciutadania a Barcelona. Ha estat periodista, guionista, editora i ha treballat a ONG relacionades amb els drets humans. Va debutar en novel·la el 2019 amb Casas vacías, que va ser un èxit. Ara torna amb Ceniza en la boca, com l’anterior, publicada per Sexto Piso.

L’obra narra el viatge emocional de la jove protagonista, que busca les raons que van empènyer el seu germà petit a saltar d’un cinquè pis. La noia patirà la síndrome d’Ulisses anant de Mèxic a Madrid, després a Barcelona i tornant a Mèxic.

Navarro planteja quines vides val la pena viure, a més de tocar temes com la xenofòbia, la violència, el desarrelament, l’adolescència, la vellesa, la salut mental i el suïcidi. “El suïcidi és el tema que em va posar en marxa. Vaig llegir la notícia d’un noi que s’havia llançat d’un cinquè pis i em va impactar molt. Penso que tots, en algun moment, hem dit «prou, no vull seguir», però no tots tenim la gosadia de fer-ho. Admiro les persones que tenen aquesta valentia, però m’entristeix que la facin servir per a matar-se”, opina Navarro.

No està ben vist, però l’autora defensa el dret al suïcidi. “L’adolescència i la vellesa són moments vitals que, per algun motiu, pensem que hem de tutelar, i els prenem el dret a decidir el que poden fer amb la seva vida. Hem de deixar de tenir por d’aquest poder de decisió.”

La novel·la és breu i aparentment impulsiva, amb fragments de monòleg interior, de novel·la riu. “Soc bastant de seure a escriure i que el text flueixi, a veure què surt, de què volen parlar els personatges; això ho vaig fer en la primera part; en les altres tres sí que vaig fer un esquema, una feina d’estructura prèvia.” A més, la música del grup Vampire Weekend va influir en determinats fragments.

La llengua que utilitza és una mixtura molt atractiva. “Miro de recuperar el castellà-mexicà-llatinoamericà, és a dir, d’aprofitar la riquesa del llenguatge que tenim en comú tants milions de persones, barrejat, defugint la suposada puresa.” Va viure tres anys a Barcelona i per això també inclou expressions i frases en català. “És igual de natural que amb la resta de matisos lingüístics en argentí, bolivià, portuguès... A mi m’han quedat expressions de quan vaig viure aquí, com dir «Mare de Deú», en català, tot i que parli en castellà. Si no és en la literatura, on podem aplicar aquesta riquesa?”, argumenta.

“Per mi, el gran tema de la novel·la és l’evolució de la narradora, de la protagonista; la ràbia que té perquè sap que ha de prendre decisions com a adulta i que no és capaç de fer-ho, com el seu germà Diego. I també he volgut mostrar que el desarrelament et fa idealitzar un espai, un moment que ja no existeix”, tot i que no és una visió nostàlgica, com amb el Mèxic que deixa, molt diferent al que troba, perillós i violent.

“El que passa a Mèxic és molt específic del moment social i polític que estem vivint, però el cert és que a la majoria de ciutats de l’Amèrica Llatina es viu així, amb aquest perill latent. Són llocs molt perillosos, però amb una vitalitat molt gran. Crec que té a veure amb el fet que sabem que cal viure de pressa i viure bé. D’alguna manera, ballar, riure, anar de festa, ens permet sobreviure a la violència estructural. És com dir «la situació és horrible, així que mirem de passar-ho bé», el que passa és que ens anem als extrems i passar-ho bé pot acabar sent molt bèstia”, admet rient.

Parla amb propietat de la visió de l’emigrant. “Quan ets emigrant, conèixer la vida del nou lloc, suma; a més, podem comparar-ho tot amb altres llocs, per bé i per mal, i això és positiu, però per a arribar a aquest estat hi ha un procés de dolor, de desarrelament, mai seràs la persona que va marxar del teu país, la teva manera de comportar-te canviarà.”

I acaba amb un lema coherent amb l’obra: “La vida és com és i cal seguir endavant. O llançar-se d’un cinquè pis.”