Tintín parla salat
Zephyrum i Trilita publiquen en cadaquesenc una nova traducció de l’àlbum ‘L’Illa Negra’, publicat per Hergé originalment el 1938
Un dels trets importants de la parla de Cadaqués és la utilització de l’article salat. I ara, gràcies a una nova traducció d’una de les aventures de Tintín, L’Illa Negra, tenim el famós reporter expressant-se d’aquesta manera: “És una mica vergonyós de veure com s’escapen davant des nas i sa barba.”. I Milú responent-li: “Sa barba?, quina barba?”
Però no tot queda aquí. Els famosos detectius Dupond i Dupont, en català i en francès, o Hernández i Fernández, en espanyol, ara son Pitxot i Pichot, en al·lusió a la cèlebre família de gran vinculació altempordanesa. El simi gegantí ja no es diu Ranko, sinó Petitot. Gerard Duran, traductor del llibre juntament amb Margarida Figueras i Lluís Gispert, explica que han intentat a més de l’article salat –que en el cas del títol no s’utilitza “perquè davant de i i u tòniques en singular no es sala –introduir paraules o expressions característiques de la parla–. “Els cadaquesencs no anem a la platja, anem a banyar-nos o a refrescar-nos. Només utilitzem la paraula platja per referir-nos a una platja concreta.” Al llibre també s’utilitza la terminació “i” quan es fa servir el present d’indicatiu. Així ho constatem a l’amenaça que fa a Tintín un malfactor: “Te ben juri que mos venjarem!”
La traducció ha estat promoguda des de la Societat l’Amistat de Cadaqués i juntament amb aquesta versió, les coeditores de l’obra, Zephyrum Ediciones i Trilita Ediciones, n’han tret simultàniament en asturià, càntabre, judeoespanyol i s’han fet noves traduccions del basc i el gallec.
L’Illa Negra transcorre a Escòcia, on Tintín va a parar tot resseguint la pista que el portarà a trobar el cau d’una perillosa banda criminal. Aquest àlbum ha estat el més redibuixat de tota l’obra de Tintín. La primera versió va aparèixer al setmanari infantil Le Petit Vingtième, entre 1937 i 1938. De les tramesses setmanals, se’n va fer un àlbum en blanc i negre de 124 pàgines. La segona versió, del 1943, ja va ser en color, segons l’estàndard de 124 pàgines. A la darrera versió, de 1966, hi va intervenir l’ajudant d’Hergé, Bob de Moor, i va ser redibuixada a petició de l’editor britànic, atès els anacronismes que hi havia al llibre. Les traduccions s’han basat en aquesta darrera versió.
Les editorials Zephyrum i Trilita també han publicat obres de Tintín en aranès, mallorquí, castóo i aragonès.