Els últims romàntics

Poema novel·lesc o novel·la en vers, Cor Pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra (Lleonard Muntaner) és una desmesura de la literatura catalana recent, una “animalada”, com la defineix Lluís Calvo, que hi ha abocat quasi bé tota l’experiència mètrica, cultural i grimpaire heretada. Amb 6.133 versos, organitzats en 14 cants, a banda del preludi i un assaig en prosa sobre la literatura pirinenca en català com a colofó, el poema narra el viatge que emprenen Fontalba i Gotanegra, dos personatges del present, oposats però complementaris, des de Benasc fins al cap de Creus. Pel camí, coneixen pastors, pagesos, hippies i neorurals, pugen muntanyes, les baixen, són robats, flaquegen i s’enamoren; coneixen, com diu l’autor, “totes les peripècies del pelegrinatge i el caminar”.

Lluís Calvo va començar-lo a escriure vora la tomba de Joan Ponç, a la Roca de Pelancà, un dels escenaris del llibre, com un repte que li ballava pel cap feia anys. “Hem perdut la capacitat de fer coses insòlites, amb un punt d’impunitat, com un regal a la llengua i al país”, diu mentre va descobrint algunes de les referències a la tradició que ha anat disseminant per les tres-centes pàgines del volum. La primera, la més visible, és quixotesca, amb aquesta parella desigual enviada a córrer món. Gotanegra és el personatge pragmàtic, el més terrenal, mentre que el filòleg Fontalba representa l’idealisme, tot i que al llarg del viatge l’enamorament de Gotanegra per Alberta el tornarà també una mica poeta. Encara que responguin a una certa categoria, Calvo no ha pretès caure en estereotips ni dibuixar herois atlètics, sinó uns excursionistes comuns, que es cansen, suen i passen gana i set. “Aquest caràcter els manté dins una epopeia postmoderna”, considera el poeta i assagista, que a través de Fontalba, que pel camí anota paraules en perill de desaparèixer, “com un recol·lector de plantes romàntic”, fa “una picada d’ullet” a l’expedició filològica que mossèn Antoni Maria Alcover va emprendre, en sentit invers, el 1906. “Era aquell temps tan fructífer per a tots els camps del saber, amb l’excursionisme en auge i l’esclat dels estudis de ciències naturals, que va coincidir també amb la recopilació de les llegendes i del vocabulari dels pastors de Joan Amades.” Però l’homenatge també és amarg, segons calvo, que equipara l’extinció de la vida natural i de les espècies amb “la doble extinció, cultural i natural, del nostre país”.

Com en tot pelegrinatge, hi ha una transformació personal, per la irrupció de l’amor i el descobriment d’altres maneres de viure. “La mateixa idea de fer camí ja és suggeridora, encara que només fos per la riquesa dels topònims”, apunta l’escriptor, que defineix Cor pirinenc com “un llibre de llibres” que abraça condensada tota l’existència. La mort, de fet, “també hi treu el cap”. Tot i la versificació, ha procurat seguir una trama, combinant moments lírics i narratius. És una varietat que ha traslladat també a la forma, fent servir des de l’alexandrí a l’octosíl·lab i el decasíl·lab, a banda de metres com el dístic elegíac de Carles Riba o estrofes com l’octava reial o la mistralenca, que Verdaguer va adaptar per al Canigó. No són els únics avantpassats que evoca, també hi ha al·lusions a Maragall, Vayreda, Josep Sebastià Pons i fins i tot a la nit de Walpurgis del Faust de Goethe, que li serveix per recrear el llegendari pirinenc de fades i bruixes “com un somni lisèrgic”. No són al·lusions banals, sinó un reconeixement devot de la tradició: “Els que ens han precedit ens van regalar el que som, i si no fos per ells avui seríem una província degradada.”