Ser mare és brutal

Quan va arribar l’hora de triar una carrera, a Pilar Codony (Banyoles, 1987) se li va girar feina. Dubtava entre estudiar traducció i interpretació, belles arts o literatura comparada, però com que a part d’escriure i dibuixar sentia passió pels animals, va acabar decantant-se per la veterinària. Aquí hi ha el naixement de la vocació que la va portar a escriure la seva primera novel·la, Distòcia (L’Altra Editorial), reconeguda per unanimitat del jurat amb l’últim premi Documenta, i que sí, està ambientada en una granja de vaques, però cal alguna cosa més que haver-te familiaritzat de petita amb els conills i les gallines del mas dels avis per concebre una història com la que planteja al llibre, en què les diferències entre animals i persones no són tan clares de definir, i menys quan un embaràs sumeix el cos humà en la diguem-ne idiosincràsia mamífera.

Pilar Codony ha ajudat a néixer prou vedells, pel seu ofici de veterinària de granges lleteres, per saber que l’infantament és “tot culs, vagines, sang, merda i fluids”, i un esforç descomunal, també, que la deixa exhausta cada vegada. “T’asseguro que posar un braç dins l’úter d’una vaca et fa suar com una bèstia”, diu, i afegeix: “Ja venim al món enmig d’una violència, i és lleig, perquè sortim d’aquests fàstics, de tota la bellesa i l’horror del néixer.” Però sap sobretot que a partir d’una certa edat, posem-hi els 35, una dona rep estímuls de totes bandes, fins i tot benintencionats, perquè s’afanyi a tenir fills. La protagonista, la Goja, també viu en una granja de vaques lleteres i les ajuda a parir, però la percepció que en té pren una nova vivor quan confirma el seu propi i inesperat embaràs, que dubta de tirar endavant a pesar de les pressions familiars i socials. “Em sembla increïble que encara hi hagi un debat sobre l’avortament, i que es banalitzi el tema acusant les dones que prenen aquesta decisió de ser unes ignorants o unes fresques”, es queixa Pilar Codony, que traslladant el dilema al seu personatge, li fa dir que pots dubtar si tenir o no tenir fills, però un cop els tens,“la maternitat no admet cap mena de penediment”.

Distòcia, el terme mèdic per referir-se a un part de risc o difícil, pot ser llegit com una resposta als requeriments insidiosos de l’entorn per rendir-te al destí maternal, quan “estàs tot el dia cosida a preguntes”, amb la particularitat que a la novel·la els animals serveixen de mirall del cos femení mentre alhora revelen una relació desafectada amb la natura en la qual no hi té lloc el conflicte entre instint i raó. “Observem el comportament dels animals com una projecció d’emocions nostres, i em venia de gust explorar, al contrari, com el contacte amb ells pot trencar les dinàmiques de la relació entre persones”, diu Codony. En qualsevol cas, no nega la “part bonica” de la maternitat, que de tota manera “et canvia el caràcter per sempre perquè hi introdueix el patiment”, que és el que tem la Goja davant la perspectiva de perdre llibertat i lleugeresa. “Me la imaginava enfadada tota l’estona”, explica l’autora, que va escriure la novel·la en tres mesos, “com en una vomitada”, i va dedicar els següents a treballar-la i polir-la abans d’enviar-la al premi. A la granja de la Goja, tots els animals tenen nom (Balzac, Zenobia, Chavela, Penélope, Safo, Kropotkin), que és “la manera de projectar-hi el seu univers humà i també de posseir-lo”, i es porta molt malament haver de sacrificar-ne cap, com la mateixa Pilar Codony, que no sent cap mena de “fascinació” per matar ni que sigui una gallina. En canvi, hi ha una gran cura a respectar els cicles del part i l’alletament, encara que comporti reduir la producció i, per tant, el negoci. És una crítica no gens velada a l’actual model agropecuari que Pilar Codony ha procurat novel·lar sense candidesa, sinó atreta per la indiferència de les bèsties i tenint més al cap Milan Kundera, el seu autor predilecte, que no pas Eva Baltasar, amb qui se l’ha comparada: “No hem de titllar de cruels els animals pel fet que no sentin com nosaltres. Deuen tenir les seves raons; simplement no coincideixen amb la nostra moral. La seva desafecció de fet la trobo envejable. No miren ni cap al futur ni cap al passat, no tenen records, que sapiguem, ni senten per tant nostàlgia. Tot es consumeix en aquesta capacitat brutal de seguir vivint.”