Música
Carme Canela
CANTANT
“Mai com ara havia disfrutat tant cantant”
Veu de llarg recorregut del jazz a Catalunya i reputada professora de cant modern i jazz a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), on ha format Sílvia Pérez Cruz, Gemma Humet, Gessamí Boada, Gemma Abrié, Magalí Sare, Magalí Datzira o Rita Payés, entre moltíssimes altres veus, Carme Canela es fica de ple en les entranyes d’un tòtem de la música del Brasil –La Fusa, un directe de Vinícius de Moraes, Toquinho i Maria Creuza del qual, fa dos anys, se’n va commemorar el cinquantenari– en un disc a mitges amb el guitarrista brasiler Jurandir Santana que, avui, a les 19 h, presentarà al Casinet d’Hostafrancs en el marc del Barnasants.
Quin és el germen d’aquest projecte?
Vam coincidir amb en Jurandir, que és de Bahia però que fa set o vuit anys que viu a Barcelona, en un projecte de música brasilera just abans de la pandèmia i, just després, em va trucar: “Carme, què et semblaria revisitar La Fusa?” Havíem tingut des del principi molt bona connexió, primer musical i després personal, i no vaig dubtar.
Quan i com va descobrir ‘La Fusa’?
Recordo haver-li dit al Juandir: “Jo aquest disc l’he de tenir per casa…” Després, tot fent memòria, vaig recordar que, de fet, devia ser el primer disc que vaig escoltar!
Com?
Soc molt conscient del que escoltava quan tenia 16 o 17 anys, però no tant quan en tenia 11 o 12, que és precisament quan la meva germana el feia sonar a casa. Potser em va inocular sense saber-ho el virus de la música brasilera!
Té alguna explicació del perquè tanta gent li té una gran estima, a ‘La Fusa’?
Es va enregistrar a l’Argentina i crec que va tenir molta influència en els argentins que van venir a viure aquí. Totes les cançons són èxits i l’espontaneïtat que transmet, amb tot aquell esperit de bar, té molta gràcia. Aquesta barreja de malenconia, alegria i ritme tan única de la música brasilera és meravellosa.
Què li exigeixen, aquestes cançons, en l’aspecte vocal?
Tenir, d’entrada, molta cura amb el ritme, perquè la brasilera és una música sense trampa ni cartró: o tens el ritme que li cal a la cançó o directament no sona. Són cançons amb una construcció melòdica, rítmica i poètica que no es dona en cap altre tipus de música.
Què guanyen els cantants, amb l’edat?
Profunditat sobretot, a banda que tot és més viscut. Mai com ara havia disfrutat tant cantant, jo. Tota la vida he disfrutat, però ara ho faig amb una consciència que és brutal i que, suposo, és cosa de l’edat.
Ha format tota una generació d’excel·lents cantants, a les aules de l’Esmuc.
Són generacions que hi arriben ja molt preparades, però al capdavall han de fer el mateix camí que vam haver de fer els que ens vam formar en un món on encara no hi havia titulacions superiors: buscar dins nostre. Veure créixer aquestes veus, trobar-li la gràcia a cadascuna, és certament una meravella.
La clau de tot plegat, doncs, és “buscar a dins”?
Sí. Buscar la pròpia identitat i el punt des del qual dius les coses és el més bonic d’això. Unes, com era el cas, sens dubte, de la Sílvia [Pérez Cruz], ho porten de fàbrica, i n’hi ha d’altres que no tant. Sigui com sigui, però, has de saber-ho desenvolupar. Tothom fa la seva evolució. Uns més ràpid i uns altres més a poc a poc, però en qualsevol cas cal buscar una veu sincera, un lloc on siguis veritat, ja que és l’única manera d’avançar. Fins que no ho aconsegueixes, però, cal practicar molt i emprovar-te molts vestits per saber quins són els que et van bé. I això són anys i, a més, estàs sempre en moviment, perquè els anys, o els músics amb qui toques, et fan cantar diferent.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.