Wayne Wang: "La llibertat et fa ser molt més creatiu"

Com va descobrir els relats de Yiyun Li i va decidir que en faria 'Mil anys de pregàries' i 'La princesa de Nebraska'?
Ara fa un any, dues persones que jo respecto molt me’ls van recomanar. Vaig llegir el llibre i cada un dels relats resulta interessant i susceptible de ser adaptat a la pantalla. Finalment em vaig quedar amb els dos que parlen de xinesos als Estats Units.

Tots dos tracten els mateixos temes: les arrels, un viatge, el descobriment d’una nova cultura i el sentit de la vida...
El sentit de la vida és el que més m’interessa. La princesa de Nebraska retrata una noia que viatja de la Xina als Estats Units i no sap què s’hi trobarà. La Xina, en aquests moments, també es pregunta què ha de fer amb el seu futur.

Mil anys de pregàries proposa un debat molt interessant sobre el llenguatge, tant a través de les barreres idiomàtiques com de la seva aposta per un cinema visual.
Amb els meus pares jo parlava mandarí i molts conceptes tenien una molt difícil traducció verbal. Als Estats Units, l’anglès em va fer sentir molt lliure, em va permetre expressar moltes coses de la meva pròpia cultura. Als meus films em recolzo en un estil molt visual per canalitzar tots aquests conceptes. No sempre cal entendre un determinat idioma per saber què s’està expressant. Les emocions són molt més importants.

El protagonista és un vell comunista fascinat pels Estats Units.
L’atrauen els petits detalls: la científica que pren el sol gairebé nua, uns mormons més sectaris que els comunistes o un conserge que havia treballat per a la CIA. Aquest era un personatge real.

El protagonista, Henry O, tampoc no sembla un actor.
Havia de parlar mandarí i també l’anglès. Henry O havia interpretat el paper d’instructor a L’últim emperador i trobar-lo va ser gairebé un miracle. El seu físic també era molt interessant, i li vaig posar una gorra, inspirada en Clint Eastwood.

Aquesta no és la primera vegada que filma dues pel·lícules en paral·lel.
Un dels films sempre està molt preparat i en l’altre vull sentir-me més lliure. M’agrada treballar amb actors no professionals, agafar la càmera i rodar. Seria com tocar música clàssica i llavors improvisar jazz.

També ha rodat superproduccions, com 'El club de la buena estrella'. Com s’hi troba, a Hollywood?
Vulguis o no, és com si treballessis per encàrrec. Jo ho aprofito per aprendre, però sempre et sents manipulat. A les produccions independents, la llibertat et fa ser molt més creatiu. Treballes amb una mentalitat molt més oberta.

Com va anar la col·laboració amb Paul Auster a 'Smoke' i 'Blue in the face'?
Paul Auster té una visió molt minimalista de les coses i escrivia a mà cada un dels diàlegs. També vam treballar junts al muntatge, buscant els moments més autèntics de cada personatge. Vaig aprendre moltes coses d’ell que potser ara es reflecteixen a Mil anys de pregàries.

I com se sent ara, jutjat per ell a Sant Sebastià?
No crec en la competició entre les pel·lícules. Cada una té els seus propis valors i és molt difícil dir que una és millor que una altra.

No ha tingut ganes d’adaptar cap altre relat d’Auster?
Ell continua escrivint grans llibres però jo segueixo obsessionat amb alguns dels primers. És possible que els nostres destins tornin a coincidir.

Després de molts anys vivint als Estats Units encara manté intactes les seves arrels xineses. Els seus films també les mantenen vives?
Ang Lee i jo som els únics directors xinesos que vivim als Estats Units i fem films sobre aquest tema. I és que, a més que ho porto a la sang, escrit als meus gens, ho considero una responsabilitat.