Un lloc que es recordi

El pont Mirabeau veu passar el riu Sena i els amants que entrellacen mans i mirades. “Fa falta recordar que l’alegria sempre ve després de la pena” o que “l’amor se’n va com l’aigua que s’escola sota el pont”, diuen els versos del cèlebre poema de Guillaume Apollinaire. Un enregistrament del 1912, amb aquell so estripat, gairebé fantasmagòric que tenen totes les gravacions antigues, amb la veu d’Apollinaire recitant el poema Le pont Mirabeau va servir de preludi per portar-nos al pont on Mishima deixa escapar L’aigua clara (2022), el seu nou disc. Si París és la ciutat dels ponts, Girona és la dels quatre rius, amb ponts on els amants també entrellacen mans i mirades i on la banda s’emmiralla perquè és on hi comença de nou.

Fa cinc anys, a les escales de la catedral de Girona, Mishima va estrenar Ara i res (2017), que té un empelt poètic de Joan Vinyoli; a David Carabén, la veu principal i el lletrista de Mishima, li agrada musicar poemes i va fer-ho amb Tot són preguntes. Divendres, a l’ Auditori de Girona , Mishima va començar a escolar les peces del nou àlbum, més delicades, cotonades i amb la mateixa càrrega literària i de reflexió personal, amb un so més precís i menys contundent; peces clàssiques dins l’univers musical de Mishima. Són cançons que parlen de represes, de l’amor i el pas del temps, de la maduresa, acompanyades per la violoncel·lista Núria Maynou. La banda va dedicar el concert d’estrena al teclista de la formació Marc Lloret, baixa per malaltia.

Durant una hora i tres quarts, van presentar les noves propostes com El gran lladre, que obre el disc i el concert, combinant amb himnes minimalistes i intimistes; recordatoris del passat, com són Cert, clar i breu o L’estrany.

En els primers concerts, com va dir David Carabén, costa conjuminar les noves cançons en el repertori; podríem citar el vers de J.V. Foix que ens exalta el nou i ens enamora el vell. Així l’auditori va esclatar amb els primers acords de Tornaràs a tremolar per continuar amb La forma d’un sentit. Els vespres verds, La tarda esclata , Un tros de fang o Mai més van reenamorar, com sempre, mentre Un lloc que no recordi, el primer avançament del disc, Cotó o God’s Move (Lee Sedol) busquen fer-se un lloc en el cançoner de Mishima, que en el passat troba la connexió amb el present.

Buscant aquesta sonoritat perfecta i depurada, Dani Vega i David Carabén van protagonitzar un “joc” de guitarres, a la recerca de la més adequada, del so apropiat per a cada cançó. Com amb Gener sobri amb un banjo que és protagonista i creix amb la cançó on hi ha un solo que és plenitud. L’olor de la nit , al final del concert, va arribar al públic gironí, dempeus, cantant i ballant; era el punt desitjat, l’èxtasi col·lectiu.

Si els versos d’Apollinaire ens havien indicat el camí, la versió musicada que va fer Léo Ferré –David Carabén té delit per la Chanson– ens va mostrar la sortida d’un concert de Mishima que sempre és un lloc que es recorda.