Pagesos que són eterns

Abans del fenomen Alcarràs, Christophe Farnarier ens va delectar fa anys amb un cant d’amor a aquest ofici mil·lenari de la pagesia. Concretament, el cineasta marsellès –que és un més del Pla de l’Estany de fa temps– va oferir un retrat crepuscular d’un pastor transhumant que ja pertany al nostre imaginari col·lectiu: Joan Pipa.

Han passat moltes estacions des d’aquell inoblidable El somni (2008) i ara torna a reprendre el personatge per mostrar-lo retirat de la transhumància i dedicat al treball sedentari i quotidià de la granja que té a la vora de Sant Esteve de Guialbes. A L’eternitat, film que s’estrenarà dijous al Canal 33 (22.45 h), descobrirem el pastor que ha deixat de desplaçar-se amb el ramat i que conviu amb la seva dona i la seva filla, la Mercè i la Teresa, aquí més protagonistes i obrint-se com fa ell a la càmera.

Com explica el mateix director, El somni, La primavera i ara L’eternitat són tres documentals independents els uns dels altres però que en realitat formen un conjunt amb els quals fa un cant d’amor a la pagesia catalana, que està en perill de desaparèixer per falta de relleu tradicional després de segles i segles d’existència.

Treballant encara més la noció del temps fílmic, Farnarier ens convida a descobrir les relacions entre les persones i els sentiments que se’n desprenen, com la tendresa i l’alegria, l’estima dels pares, els ressentiments, les inquietuds, els laments, els records del passat, els remordiments, la força i la feblesa, la resignació... Viurem amb ells les llargues hores de treball amb el desgast físic que comporta, la repetició de gestos ancestrals arrelats a través de les generacions com l’esquilada dels xais, les relacions amb els animals i amb la natura, la preocupació per l’ecologia, per l’evolució de la nostra societat i els seus reptes de futur.

Perquè titular-ho L’eternitat? El director, que torna a incidir a captar aquest pas del temps que és constant però alhora repetitiu, ho defineix molt bé: “Aquesta gent no viu en el present, sinó a l’eternitat, són hereus de tradicions que s’han anat fent des del segle XIX i encara que el món es transformi ells les continuen fent.” L’Eternitat, com continua descrivint, és “tot un món, bell i crepuscular, un patrimoni cultural a punt de desaparèixer, però encara viu davant la càmera. L’Eternitat forma part d’aquesta concepció que el llegat de les persones no és material, sinó espiritual, i tots formen part d’aquesta cadena, des dels nostres avant passats fins al dia d’avui”.