L’art de Godia, en venda

Liliana Godia, una de les majors fortunes de Catalunya i d’Espanya, subhastarà aquest dimecres a Christie’s de París mitja dotzena d’obres de la col·lecció d’art que va heretar del seu pare, l’empresari i pilot de fórmula 1 Francisco Godia (Barcelona, 1921-1990). No és la primera vegada que la filla petita del també oficial més jove de l’exèrcit de Franco (tenia 16 anys quan es va allistar) treu al mercat peces del conjunt, un dels més rellevants de la història del col·leccionisme català. En aquesta ocasió es vol desprendre d’un fons de talles policromades majoritàriament medievals i de procedència castellana.

Curiosament, en les fitxes de les descripcions de les sis obres s’hi amaga que ella n’és la propietària. La sala de subhastes les anuncia amb la difusa titularitat d’una “important col·lecció privada europea”. Però el cas és que no són cap secret per als coneixedors del patrimoni artístic de Godia, ja que s’havien exposat al públic a la seu de la fundació que Liliana va crear nou anys després de la mort del seu pare, primer en un pis principal del carrer València i després a la casa Garriga Nogués del carrer Diputació, i que va tancar sense donar gaires explicacions el 2015. El 2008, a més, es va editar una publicació de la col·lecció, que tampoc s’esmenta en les referències bibliogràfiques del catàleg de Christie’s. Un fet insòlit: l’habitual per animar els possibles compradors és adjuntar tota la documentació d’estudi, perquè dota de més pedigrí les obres d’art.

La informació que sí que s’aporta és qui les va posseir abans de Francisco Godia: el col·leccionista mataroní Narcís Ricart i Coll (1884-1959), que als anys trenta va erigir un dels fons d’escultura de més renom a Barcelona. El patriarca Godia va comprar en bloc aquesta col·lecció el 1971. Dimecres, la que surt amb un preu més alt (180.000-250.000 euros) és una parella de figures de la Mare de Déu i de Sant Joan , de finals del segle XIII i originàries de Burgos. De mida natural (cadascuna fa 163 centímetres), formaven part d’una composició més àmplia, amb una tercera talla de Crist a la creu que les flanquejava.

De Crist a la creu , Liliana Godia n’ha portat un altre, a Christie’s: és de finals del segle XIII, de Lleó, i fa 185 centímetres (el preu de sortida, d’entre 120.000 i 180.000 euros). També de producció lleonesa ofereix uns altres Mare de Déu i Sant Joan , del segle XIV i molt més petits, de 52 i 53 centímetres (60.000-90.000 euros). I probablement de Valladolid, una Pietat (40.000-60.000 euros), de principi del XVI. Hi ha dos lots més flamencs: un relleu de Crist camí del calvari , dels voltants de l’any 1500 (50.000-80.000 euros), i una Maria Magdalena , del segle XVI, creada als famosos tallers de Malines (la més barata: 15.000-25.000 euros).

Liliana Godia coneix molt bé el món de les subhastes. De jove va treballar per a les firmes més prestigioses del sector. Ara són les seves principals aliades per disseminar la col·lecció del seu pare. De fet, ho són des de fa temps, tot i que sovint les operacions passen desapercebudes. A finals de l’any passat, va confiar a Sotheby’s de París tres fragments d’un panell decoratiu que Ramon Casas va concebre per al menjador principal de la seva casa del passeig de Gràcia. Llavors, a diferència d’ara, no va ocultar a les fitxes la procedència Godia. Però no els va comprar ningú. Com tot bon burgès amant de l’art, Godia sentia devoció pel modernisme català.

Els anys previs al tancament de la fundació, Liliana Godia va començar a mutilar la col·lecció amb diverses vendes, la majoria obres de poca qualitat que tenia al magatzem, però també va renunciar a alguna peça important, com un Sorolla, Tornada de la pesca. Platja de València, del qual en va treure 2,9 milions d’euros a Sotheby’s de Londres. Van ser temps complicats per a ella i el seu marit, Manuel Torreblanca, acusats de diversos delictes fiscals amb Hisenda i l’Agència Tributària de Catalunya. Torreblanca va assumir tota la responsabilitat però va evitar la presó gràcies a un pacte econòmic.

En ple conflicte judicial van saltar rumors que la família negociava amb el MNAC dipositar-hi els seus tresors artístics. Mai han transcendit les condicions d’aquell possible acord, que algunes veus van vincular a la rebaixa de la multa pel frau tributari. Estrictament des del punt de vista artístic, per al principal museu d’art català hauria suposat un salt. 

Liliana atresora 1.500 obres del seu pare, la meitat de tota la seva immensa col·lecció. L’altra part la posseeix la filla gran, Carmen, que si bé no l’ha museïtzat mai, està disponible per als estudiosos al Conventet, un edifici annex del monestir de Pedralbes que va ser la residència familiar de Francisco Godia. Les dues germanes, que no tenen bona relació però comparteixen nombrosos negocis, es van repartir el patrimoni artístic de l’empresari de manera poc curosa, amb el beneplàcit dels pèrits que van taxar el seu valor. Per satisfer-les totes dues es van arribar a desmembrar retaules. Sempre han tingut bona predisposició a deixar les obres per a exposicions temporals. Carmen, que havia estat casada amb el també col·leccionista Rafael Tous, no s’ha venut res del seu llegat. Recentment, ha dipositat al Museu del Prado l’oli Crist portant la creu i dos saigs (1505-1525), de Fernando Llanos.

Liliana no concedeix entrevistes als mitjans de comunicació. Fa poc en va publicar una la revista del Círculo Ecuestre, del qual és sòcia. Dona prou pistes per entendre el perquè de moltes coses.

D’entrada, deixa clar que l’art que a ella li interessa és el modern i el contemporani (en donen fe les fotografies que il·lustren l’article: apareix al costat dels seus caps de Plensa). Parla dels motius que van portar-la a tancar el museu: “A TV3 no paraven de dir que la fundació era una tapadora. Després de mantenir-la tants anys oberta al públic, costant-me un dineral de la meva butxaca, em vaig cansar d’aquestes crítiques.” La rica hereva lamenta que a Espanya “l’enveja és devastadora”. “Quina diferència amb els Estats Units! El nord-americà admira els que tenen més que ell i quan se’ls troba es pregunta què haurà fet aquest que no pugui fer jo per tenir aquest cotxe?”

En un moment de la conversa reconeix que no només compra art sinó que també en ven, i més ho faria si la legislació no li posés tants pals a les rodes: “Si et deneguen la venda d’una peça a l’exterior, quedes fastiguejat [...]. A França, per exemple, en el cas que no et permetin exportar una obra, és l’administració la que te la compra.” A França no succeeix el que ella diu.

Liliana té en molt mala consideració els museus catalans. “L’art català s’ha devaluat moltíssim. Cal dir que, en gran part, la responsabilitat d’aquesta depreciació la tenen les institucions catalanes que no han fet res per potenciar-lo. [...] A Catalunya no hi ha bones exposicions públiques, tot se centra a Madrid o fora d’Espanya. El Museu del Prado organitza unes exposicions fascinants; també el Reina Sofia i el Thyssen. Però pràcticament no queden museus i fundacions realment actius a Catalunya.”

Tot seguit dibuixa un panorama negre al país per culpa del moviment independentista: “Com a mínim, la meitat de la població no vol la independència, però només es dona veu als separatistes i no es treballa per a l’economia de Catalunya, ni per al benestar dels catalans, només s’està pensant en el procés...”