La bellesa i el dolor

No hi ha límits d’espai, de temps o de dimensió en el DocsBarcelona: la programació de la 25a edició, que avui lliura els premis i es tanca demà, et pot portar al passat i a un present futurista; a l’Empordà, a Gaza i a Finlàndia; al món interior d’una nena autista i a la realitat virtual; a sentir el vent a la cara i a cantar en un karaoke. Cineastes d’arreu del món han anat desfilant i presentant, tots amb la mateixa passió, propostes molt diverses a les quals han dedicat anys de treball. Encara estan disponibles a la plataforma Filmin fins demà, i El vent que ens mou es projecta avui a l’Aribau.

Alguns documentals han rebut una empenta decisiva a través del vessant industrial del festival, que ajuda a trobar finançament. És el cas d’Einari Paakkanen, director finès que va estudiar a l’Escac el 2013 i va presentar el projecte   Karaoke paradise en el DocsBarcelona del 2020 i l’hi va estrenar ahir. Retrata la passió del seu país pels karaokes, un antídot contra la soledat. “Vaig tenir la idea en un bar de karaoke –explica el director–. Alguna cosa passa quan cantes, obres la teva ànima. I és interessant, perquè vivim en un país que busca la perfecció, però en un karaoke, ho facis bé o malament, la gent t’aplaudeix.” Persones soles, malaltes, que han perdut algú o enamorades són els usuaris més habituals dels karaokes.

Pere Puigbert retrata l’Empordà, la terra del vent, amb la seva opera prima El vent que ens mou . Premiada en la Seminci de Valladolid, és una obra que “planteja les escenes perquè quedin naturals, no costumistes, buscant les diferents capes, la profunditat de les imatges”, explica el director. La intenció és “que t’atrapi a nivell sensorial des del primer minut”, captant les sensacions del vent amb imatges i sons. Segueix un pastor, una pagesa, una àvia i un net, però no té una narrativa convencional, no explica una única història, sinó “diverses històries amb el fil conductor de com es relacionen les persones amb la natura i la transmissió intergeneracional d’aquesta relació a través del vent”. La seva filmografia inclou el projecte audiovisual Anima Naturae, una sèrie de peces audiovisuals inspirades en l’art del haiku, i el curtmetratge Fluvius, projecte itinerant en sales de museu.

Eva Fontanals és la productora catalana d’ Erasmus in Gaza , film rodat en aquest territori palestí i dirigit pels italians Chiara Avesani i Matteo Delbò, periodistes d’investigació i corresponsals de Sky News a Mossul (Iraq). Té com a protagonista un estudiant de medicina italià, el primer que va fer un Erasmus a Gaza. “Volia saber si era capaç de ser cirurgià de guerra, i la Unió Europea va ampliar el programa a Palestina –explica la productora–. Era com el fill de qualsevol veí nostre, va arribar allà, jove i ingenu, i el xoc va ser brutal. La diplomàcia europea ens ha permès filmar les coses com no s’han vist mai, entrar a les cases de la gent i veure com viuen. Només veiem els bombardeigs i allà vèiem la vida quotidiana, les condicions inacceptables en què viuen, amb falta d’aigua i llum, però també la seva resiliència.” 

Claire Doyon proposa un viatge molt diferent a Penelope my love : filma la seva filla,  amb un trastorn de l’espectre autista, des del naixement fins a la pubertat. “Té un autisme sever, i la seva manera d’entendre i relacionar-se és a través de la càmera”, explica la cineasta francesa, per qui “més que de superació, el procés que ha hagut de fer és d’acceptació”. Per això la va ajudar un xaman que va visitar a Mongòlia, prop de la frontera amb Sibèria: “Em va dir que en realitat la meva filla també era un xaman, no havia de fer res més que acceptar-la, i seria ella qui m’ensenyaria.”

Des de Suècia, Magnus Gertten ha portat al DocsBarcelona la història de Nelly & Nadine , dues dones que es van enamorar la nit de Nadal del 1944 al camp de concentració de Ravensbrück. Gertten, doctor honoris causa a la Universitat de Malmö, ha dirigit quinze documentals per a la televisió pública de Suècia i canals de televisió internacionals. “La neta de Nelly em va proposar explicar la seva història –recorda–. Em va portar el seu diari i va posar a la meva disposició caixes de material amb cartes, fotos, gravacions...” El fil conductor és la recerca que fa la neta de la seva àvia. Tant Nelly com Nadine van sobreviure als camps i van viure una llarga vida.

Joe Hunting, jove director britànic de 22 anys, s’inventa a  We met in virtual reality una nova manera de filmar des d’un entorn virtual. La seva opera prima és un increïble viatge al cor de la plataforma VRChat. “Les veus que sentim a la pel·lícula són reals –explica–, però veiem els avatars dels que parlen. Vaig entrar en aquest món el 2018 i hi participo en reunions, esdeveniments, jocs... He volgut fer un documental sobre la manera com afecta aquest nou món les relacions, i fins i tot de quina manera l’entorn virtual es relaciona amb el món real.”Hunting va rodar i dirigir, mentre completava la seva carrera de producció cinematogràfica, una sèrie de comèdia titulada Virtually speaking, filmada també íntegrament dins de VRChat.