Consciència de classe
“Soc filla de la precarietat”, diu Paula Grande per explicar el títol del seu tercer disc, ‘D.O.’s (Denominación de orígenes)’, en què reconverteix la vergonya en orgull
“Un dia estava veient la pel·lícula Barrio i em va fer pensar que jo tampoc no havia anat mai de vacances amb la família”, explica Paula Grande, probablement una de les millors veus del país, segur que una de les més conscienciades. Després de dos discos en solitari, Viatge interestel·lar (2016) i Sóc (2018) i del seu disc en comú amb Anna Ferrer dins del projecte Càntut, Vega (2020), Paula Grande torna amb D.O.’s (Denominación de orígenes), publicat per U98 Music. És fàcil pensar que es refereix a orígens geogràfics, però no: “Té a veure sobretot amb la classe social, la família en què vaig néixer i les meves circumstàncies vitals. Soc filla de la precarietat, sempre patint pels diners, amb moltes dificultats i tota la vergonya que això comporta. Però ara he volgut girar la truita i convertir-ho en orgull de classe”, explica la cantant, presentada així en el dossier de les tertúlies concert que proposa per mostrar aquest disc i debatre amb altres dones sobre els seus respectius orígens: “Paula Grande és filla d’una xarnega i un xarnego, la primera catalana de la seva família. Néta d’un avi i una àvia que van migrar d’Extremadura a l’Escala, a la Costa Brava, a finals dels anys 50, i que encara són vistos com a forasters [...] I també néta d’una àvia que va ser mare soltera a principis dels anys 50, i que va migrar a Veneçuela sola amb un fill petit, el seu pare.”
Buscant els seus orígens, Paula va trobar el cuatro veneçolà –com una petita guitarra de quatre cordes– que el seu pare havia tocat de jove i el va restaurar per convertir-lo en un dels instruments clau d’aquest disc, tocat tant per ella com per Vic Moliner (també baix i sintetitzador) i Pau Brugada (cors i programacions), que han compartit la producció, a l’Olivera Estudi de Banyoles. “És un disc construït entre els tres, com també ho vam fer als singles Un abisme (2019) i Nada (2020). Volia treballar amb gent propera i un equip reduït.”
“En tots els meus discos hi ha un cert compromís, però en aquest més, perquè va ser fruit d’una reflexió prèvia”, explica la cantant, que cita autores i activistes com ara Remedios Zafra, Brigitte Vasallo i Maria Bouabdellah com a inspiradores: “La gent amb menys recursos no sempre podem dissimular que estem enfadats, però tampoc no hem de dissimular l’orgull. M’ha costat adonar-me que tot això m’ha fet com soc.” El més curiós és que Paula canta sobre aquests temes amb sonoritats que no s’identifiquen amb missatges agressius. “No sé per què no faig una música més dura, com la de Tribade, potser perquè he volgut dissimular el meu origen de classe. Sempre m’he relacionat amb companyes que han pogut estudiar amb suport de la família, no com jo. És probable que això expliqui per què rapejo en alguns temes: és la manera més dura que tinc per expressar-me.” Recorda que a casa seva s’escoltava molt Los Panchos, també Gloria Estefan, i que un dia hi va arribar un disc de Tracy Chapman. Tot això ha influït en la seva “fusió”, plasmada en cançons esplèndides com ara Demonios, Acepto , Desfeta i Luz.
Avui, Paula Grande presentarà el disc a l’ Ateneu de Celrà (19 h), amb el trio que completen Moliner i el bateria Andreu Moreno. El 3 de juny actuarà a l’Hospitalet de Llobregat i l’11 de juny a Lleida, dins del Curtcircuit . El 3 de juliol serà a Vilademuls (Recòndit) i el 27 d’agost visitarà l’ Alguer .