Triomf del mal gust
Ruben Östlund guanya la seva segona Palma d’Or amb la tramposa ‘Triangle of Sadness’ mentre que Albert Serra és exclòs incomprensiblement del palmarès
El jurat ha estat un dels més incompetents de la història del Festival de Canes
En el seu discurs d’obertura de la cerimònia de clausura de la 75 edició del Festival de Canes, Vincent Lindon, president del jurat de la secció oficial, va fer un elogi dels seus companys en la tasca de decidir el palmarès. Entre altres coses, l’actor va dir-ne que, amb mirada d’infant i visió d’adult, havien sigut entusiastes i exigents. N’hi ha d’altres que no pensem el mateix. De fet, cal apuntar els noms de la resta de membres del jurat (els directors Jeff Nichols, Joachim Trier, Asghar Farhadi i Ladj Ly; les actrius Rebecca Hall, Noomi Rapace, Jasmine Trinca i Deepika Padukone) per tenir-los presents com uns dels més incompetents de la història del festival.
La majoria dels premis concedits són més que discutibles en la mesura que han deixat de banda algunes de les millors propostes de la secció oficial (començant per Pacifiction, d’Albert Serra, afegim-hi R.M.N., de Cristian Mungiu, Armageddon Time, de James Gray, Showing U, de Kelly Reichardt) i han reconegut moltes que donen gat per llebre. A més, en el cas de les dues pel·lícules més estimables que figuren en el palmarès (Close, del belga Lukhas Dhont, i Eo, de Jerzy Skolimowski) han hagut de compartir els premis respectius (el prestigiós Grand Prix i el Premi del Jurat) amb Stars at Noon, potser la pitjor realitzada per Claire Denis, i Le otto montagne, una mena de film d’autojuda de Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch.
El premi més infame, en tot cas, és la Palma d’Or concedida a Triangle of Sadness, del suec Ruben Östlund, el màxim representant actual dels directors que donen gat per llebre. Des que el film va projectar-se a Canes, on certament va tenir una gran acollida, aquesta cronista temia que Östlund guanyés la segona Palma quatre anys després d’aconseguir-la amb The Square, una broma ximple a propòsit de l’art contemporani que, suposadament, és una crítica contra la hipocresia de les elits que financen un “art social fet amb escombraries”. El director suec ho havia tornat a fer: una ximpleria (plena de mal gust, d’acudits fàcils i tota mena d’obvietats) que transcorre en bona part en un creuer de luxe on viatgen milionaris impresentables que, en una nit d’una mala mar tremenda, vomiten fins la primera papilla mentre la merda s’escampa pel transatlàntic, que naufraga. Els supervivents arriben a una illa, on una serventa, l’única capaç d’alimentar uns inútils, es converteix en mestressa: una inversió de rols per tal que Östlund torni a exhibir aquella mena de supèrbia cínica amb la qual certs cineastes se situen per sobre dels humans per ridiculitzar-los. Östlund, un llest, fa passar per transgressora una cosa grollera i, al capdavall, innòcua per la seva banalitat i el seu nihilisme de butxaca. I una segona Palma d’Or crea el miratge que és un dels grans cineastes contemporanis, essent-ne un dels més tramposos.
Com he dit, Close, amb la qual el belga Lukas Dhont exhibeix una gran sensibilitat (encara que, potser, també un excés de preciosisme visual i cert càlcul dramàtic) en mostrar la relació de dos nois adolescents pertorbada per l’assumpció per part d’un d’allò que s’atribueix normativament a la masculinitat, ha hagut de compartir el Grand Prix amb Stars ot Noon, un dels films menys inspirats de Claire Denis, que per primera vegada concursava a Canes. Ambientat en temps de pandèmia a la Nicaragua controlada per Daniel Ortega amb un règim dictatorial i corrupte, té com a protagonista una suposada periodista nord-americana (interpretada per Margaret Qualley, filla d’Andie Macdowell) que, exercint la prostitució per sobreviure-hi trobant-s’hi atrapada amb el passaport retingut, coneix un anglès (Joe Alwyn) implicat en un negoci tèrbol. Se suposa que, mentre són vigilats i perseguits, viuen una passió que és fa difícil de creure per molt que Denis mostri els seus cossos abraçats i suats. Mal narrada, amb incongruències, de fet no et creus res. Ni té força política ni romàntica mentre que la cineasta francesa crea un personatge femení (una mena de dona fatal) que sembla una fantasia masculina.
Havent de compartir el premi del jurat amb la falsament bucòlica Le otto montagne, un dels films més interessants i originals de la secció oficial és, sens dubte, Eo, en què, tenint com a referent A l’atzar, Baltasar de Robert Bresson, el polonès Jerzy Skolimowski segueix un ase un cop és alliberat d’un circ, on se suposa que és maltractat. Tanmateix, a través del recorregut de l’ase, Skolimowski mostra la violència humana, que s’aplica a la pròpia espècie i a totes les altres, de manera que l’ alliberament de l’ase resta com un reflex de la hipocresia social.
Tot i que els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne ja han tingut moltes recompenses a Canes, on han guanyat dues vegades la Palma d’Or i altres guardons, no discutirem que també es mereixen el premi del 75 aniversari del Festival de Canes (que, contradient de nou a Lindon, no ha exhibit una bona secció oficial a concurs) per Tori et Lokita, un nou exemple del seu cinema social, que sembla tan honest a partir de la sobrietat amb la qual aborda la situació dels marginats. Tampoc discutirem gaire els premis d’interpretació. L’actor sud-coreà Song Kang.Ho (el pare pobre i esclavitzat de Paràsits, l’ha rebut per Broker, una nova mostra del cinema humanista i discret del japonès Hirozaku Kore-Eda. I la iraniana Zar Amir Ebrahim per interpretar la periodista que, al thriller Holy Spider d’Ali Abassi, no només investiga el cas d’unes prostitutes assassinades a Teheran, sinó que es proposa atrapar el criminal que considera que actua per imperatiu moral.
Sí que discutirem el premi al millor guió concedit a l’egipci Tarik Saleh per Boy from heaven, un film del qual també és director i que, a través d’un estudiant universitari, mostra de manera plana el pes de la religió i la corrupció al seu país. I, sens dubte, també discutirem el reconeixement al sud-coreà Park Chan-Wook com a millor director per Decision to leave, si més no perquè, encara que hi mostri la seva sofisticació visual, és una pel·lícula molt pesada i confusa sobre un policia atret per una possible assassina. En fi, sap greu que no figuri en el palmarès Pacifiction, amb la qual Albert Serra ha aportat el film més original, fascinant, bell i pertorbador a concurs.