Tot el modernisme

L’arquitectura modernista aixeca passions. S’imaginen que algú es proposés inventariar-la sencera? Aquest algú existeix i es diu Valentí Pons Toujouse (Barcelona, 1962). De professió informàtic i administratiu, ha creat el catàleg més complet del modernisme català i espanyol en els seus territoris propis i disseminat arreu del món, existent o destruït, amb un munt de documentació inèdita. La xifra es diu ràpid: més de 9.000 edificis de naturaleses diverses (residencials, funeraris, religiosos, efímers, d’oci, comerços...) de gairebé 1.300 autors, autòctons o estrangers que es van formar en escoles de l’Estat. La feina per reunir-los en un web ( Arquitecturamodernista.cat ), amb fotografies, plànols i informació dels seus artífexs, no es pot definir de cap més manera que d’aventura de coneixement titànica.

Pons va fer el primer assalt el 2004 publicant el llibre Inventari general del modernisme, amb el suport de la Càtedra Gaudí, llavors dirigida per Joan Bassegoda Nonell. L’únic precedent que hi havia era l’essencial Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, d’Oriol Bohigas, la primera versió del qual va aparèixer el 1968 i la tercera, el 1983, amb prop de 2.500 arquitectures, d’unes 175 firmes. Pons va fer una segona edició el 2006 de la seva base de dades, que en aquell moment ja aplegava 6.500 elements patrimonials. Però no en tenia prou i va continuar fent recerca, que ara ha preferit publicar, la vella i la nova, a internet per tal que sigui accessible a tothom i per poder-la actualitzar i ampliar en temps real. Com a complement, també té un blog per saber més coses de les seves troballes.

El modernisme ens fa trempar però ens costa anar més enllà de les estrelles: Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Jujol i para de comptar. “Sempre es parla dels mateixos”, lamenta Pons. Una de les principals motivacions del seu treball ha estat justament donar visibilitat a autors considerats de segona categoria, sovint per pur desconeixement. Tant arquitectes com els menystingudíssims mestres d’obres, que ell reivindica desacomplexadament. Quan la historiografia ha deixat en “autoria anònima” un edifici, ell ja ha tingut un estímul per investigar.

Els darrers temps ha esmerçat molt esforç en rastrejar el modernisme desaparegut. El mapa de les absències fa feredat. La Casa Trinxet, de Puig i Cadafalch, al carrer de Còrsega, 268, n’és un símbol. Enderrocada el 1967, la indignació ciutadana va frenar les piconadores que ja estaven a punt d’arrasar la Casa Fuster, de Domènech i Montaner, i la Casa Golferichs, de Rubió i Bellver. Però la Casa Comella, de Josep Maria Pericas, no es va salvar: el 1971 ja era pols. Pons se’n dol especialment. També de pèrdues de comerços com la sabateria El Buen Gusto Barcelonés del carrer de la Canuda. El van dissenyar els escenògrafs Miquel Moragas i Salvador Alarma. Aquest últim també va signar la decoració de l’interior del Teatro Catalunya (escrit en català) de Montevideo. L’arquitecte, Federico Purcalla Grau (no té ni entrada a la Viquipèdia), va pensar en gran l’edifici de la capital de l’Uruguai: volia fer una mena de còpia del Palau de la Música Catalana. I en part així va ser.

No es conserva, com no es conserven tants cinemes que avui ens farien bavejar: el Doré d’Arenys de Mar (va tenir una vida curtíssima: el 1925 ja no existia), l’Excelsior de la Gran Via o l’ Spring del passeig de la Bonanova. Pons posa d’exemple aquest tercer per explicar els problemes que ha hagut de trampejar per identificar l’autoria de molts immobles. En la documentació oficial l’Spring consta com a projecte del mestre d’obres Josep Masdeu, però el cas és que el va parir Arnau Calvet, l’arquitecte municipal del llavors independent Sarrià. “La llei prohibia que els arquitectes municipals signessin obra privada a les localitats on exercien. Però era una pràctica habitual que entre ells s’intercanviessin la firma”, revela. Arnau Calvet ens proporciona una curiositat que ha desenterrat aquest difusor del modernisme de l’hemeroteca: una casa que va fer al Guinardó, al carrer de la Mare de Déu de Montserrat, 215, i que el diari El Mundo Científico va sortejar entre els seus lectors.

Allò perdut, perdut està, però d’allò que perviu no sempre tenim els ulls prou desperts per apreciar-ho. L’inventari virtual de Pons és una eina magnífica per recollir idees i planificar passeigs que no promocionen les guies convencionals. S’han fixat mai en la Casa Pere Brias , a la Gran Via, 439? Potser sí o potser no, però el que és gairebé segur és que el nom del seu arquitecte no els sona de res. Julián Jaime García Núñez, nascut a Buenos Aires i format a Barcelona (va ser alumne de Domènech i Montaner). Va projectar l’edifici amb un tret ben particular: l’entrada principal està flanquejada per dues serps. García Núñez va tornar aviat al seu país, i hi va fer feina: va exportar el modernisme català a l’Argentina.

A Cuba, lògicament, la petjada de l’arquitectura catalana del 1900 és profunda. L’inventari de Pons és viatger, com ell mateix. Per rareses, uns xalets de fusta desmuntables i portàtils que va gestar Simó Cordomí per a la companyia Ribas i Pradell a Malabo, la capital de la llavors colònia espanyola Guinea Equatorial. O el col·legi Santa Gertrudis a Nova Núrsia, a Austràlia, “para la educación de niñas blancas”, que va concebre el més prolífic de la colla dels modernistes, Enric Sagnier (sembla que va enviar per correu els plànols i que mai va estar a peu d’obra).

Tornem a casa on Pons ens fa de guia per algunes joies poc o gens conegudes. Té debilitat per una “petita meravella” de Sabadell: el despatx Genís i Pont , d’Eduard Maria Balcells. Al sud, a Montbrió del Camp, Cal Reverter, llegat de Domènec Sugranyes, col·laborador de Gaudí. I al nord, les mostres de modernisme popular als dos Pallars , factura de tot un personatge: Jacint Gómez Portella, anomenat el Carlí. Mestre d’obres nascut a Madrid, li ha seguit la pista amb l’ajuda de famílies de la zona. Per exemple ha esbrinat que també va treballar amb Gaudí a la Casa Batlló.

Dels més de 9.000 edificis registrats, una tercera part estan, o estaven, ubicats a Barcelona. Terrassa (imperdonable no haver visitat la Masia Freixa, “la casa més bonica del modernisme”, segons la seva estudiosa Mireia Freixa), Sabadell, Badalona, Reus, la Garriga i Canet són les altres localitats del país amb més concentració de tresors modernistes. A l’Estat espanyol, Melilla despunta amb una flota de finques de personalitat catalana, perquè l’arquitecte que hi va viure i hi va treballar n’era: Enric Nieto.

A l’olimp de l’arquitectura modernista, Pons hi troba a faltar Jeroni F. Granell. Barcelona està trufada de peces seves que es mereixerien una ruta pròpia (imprescindible la Casa Enric Ribalta, a Pàdua, 75, amb els seus impactants esgrafiats sobre fons vermell i verd a la façana). A Vallvidrera, Granell va estampar el seu talent a l’hotel Buenos Aires, un clàssic de l’estiueig dels burgesos. A partir de la dictadura de Primo de Rivera, la majestuosa torre va anar encadenant altres usos, fins que el 2012 va quedar abandonada. La societat immobiliària London Private Company hi va posar les urpes de la cobdícia: volia enderrocar-la (legalment podia fer-ho perquè no estava protegida) per construir-hi un hotel de luxe. El 2019 uns joves, amb el suport de diverses entitats veïnals, van ocupar l’edifici per impedir-ho. Els Mossos els van desallotjar però poc després l’Ajuntament va aprovar expropiar-lo per fer-ne habitatges i un equipament per a la gent gran.

Una altra casa que ens tenia amb l’ai al cor és la Tosquella, d’Eduard Maria Balcells, al Putxet, fins que fa uns mesos la va adquirir el consistori. Aquesta sí que és bona: al segle XXI encara hem de patir per la preservació del patrimoni modernista? “Des del boom dels anys noranta, en general es cuida bastant bé, però el que no té aturador són les remuntes , per culpa de les quals sovint es destrossen els coronaments. Els últims anys se n’han fet de brutals”, denuncia Pons, que aporta dos casos de vergonya: la Casa Barnolas, amb uns simpàtics mono i gos de vigilants de la portalada, de Miquel Pascual Tintorer, al carrer de les Camèlies, i la Casa Cadena, de Josep Graner, al carrer de Sardenya. Sobre aquesta s’hi han aixecat... cinc pisos! Un aberració estètica per plorar.