Cultura
Apoteòsic inici de The Police
Crònica
Quan a tres quarts de vuit del vespre de diumenge passat Stewart Copeland, Sting i Andy Summers sortien a l'escenari del General Motors Place de Vancouver (Canadà) quedaven enrere 23 anys de contínues negatives d'una possible reunió. El que semblava impossible acabava de succeir. El parèntesi del concert explosiu per als socis de la pàgina web de The Police s'havia obert el 4 de març del 1984 al Showgrounds de Melbourne, en l'últim concert de la gira Synchronicity. I va acabar de tancar-se del tot ahir a la matinada, amb el primer concert oficial de la gira mundial. Un recital apoteòsic, que confirma que la banda està totalment en forma.
Segueixen amb Synchronicity II, tres temes més i Spirits in the Material World i Voices Inside my Head, tot empalmant amb When the World is Running Down, on hi ha un brillant primer solo d'Andy Summers. A Don't Stand so Close to me hi ha la primera decepció de la nit, amb uns nous arranjaments que converteixen una cançó ja de per si molt justeta en un tema que no mereix estar en el repertori de The Police.
A Driven to Tears apareix de nou, amb tota la seva magnitud, el so original de la banda, que sempre s'ha caracteritzat, entre d'altres coses, per les atmosferes sonores creades per la guitarra d'Andy Summers. Són sons que no tenen una presència gaire destacada, però que es troben allà, embolcallant tota la secció rítmica de Stewart Copeland i Sting.
Andy Summers es llueix en moltes ocasions, principalment en uns solos estratosfèrics. Segueixen Walking on the Moon i Truth Hits Everybody, on ens tornem a trobar amb uns arranjaments que suavitzen massa una cançó que en directe podria haver estat un tro. Continuen amb Every Little Things She Does is Magic i Wrapped Around Your Finger, on Stewart Copeland fa una demostració del gran percussionista que és, amb un grup de diferents instruments de percussió instal·lat darrere la bateria.
De l'Ulster a l'Iraq
The Bed is Too Big Without You, amb la improvisació del mead del tema més curta del que seria desitjable però molt millorada del diumenge al dilluns, i Murder By Numbers, un dels punts culminants de la nit, amb l'explicació del fet que el predicador Jimmy Swaggart va dir el 1993 que aquesta cançó l'havia escrit el diable. Sting la presenta dient que ell és el diable que la va escriure. De Do Do Do, De Da Da Da és el següent tall i mai no ha estat un gran tema. Segueixen Invisible Sun, on les imatges originals del conflicte d'Irlanda del Nord, ara ja feliçment solucionat, han estat canviades per l'Iraq.
A Walking in Your Footsteps, Stewart torna al grup d'instruments de percussió de darrere la bateria, mentre les pantalles mostren esquelets de dinousaures en moviment, i amb cants de Loosing You s'encara el final de la primera part del concert, amb un Andy Summers brillant i amb part de Regatta de Blanc incrustat al mig de la cançó. Aquí, i al següent tall, Roxanne, es nota que Copeland és l'artífex del so real de The Police.
Roxanne en una excel·lent versió d'un tema que no troben la manera de canviar i millorar en directe, aquí amb uns nous arranjaments de baix. És l'última cançó de la primera part del concert. Sting ha demostrat que té una veu poderosa almenys ara que comença la gira. Torna a l'escenari per fer els bisos de King of Pain, prescindible, on l'interès era veure com s'ho feia Stewart Copeland per anar dels instruments de percussió del darrere de la bateria a la bateria pròpiament dita, a temps i en el tempo just de la cançó. Prova superada gràcies als repetits assajos d'aquesta part del tema del dia abans.
So Lonely aconsegueix fer saltar les 21.000 persones que omplen el General Motor Place, entre les quals Eddie Wedder, de Pearl Jeam, i Mike Mills, de REM. Aquí Andy Summers torna a fer un gran treball a la guitarra. Amb Every Breath you Take finalitza el primer bis i tornen a l'escenari per acabar el recital amb un demolidor Next to you amb un doble final on acceleren el ritme al màxim i saturen el so com si fóssim a l'any 1977, per acabar un concert de dues hores i 22 cançons amb una gran demostració de poder i fortalesa.
The Police 2007 no admet cap tipus de comparació. Qui tingui al cap The Police de Synchronicity de 1983 o els dels 1979-80, encara més, que no s'embranqui en elucubracions de si és millor o pitjor. Els nous arranjaments són en alguns casos massa plans, suaus i, per tant, les característiques del so de The Police en concert queden en algun cas anul·lades. Algú podrà dir que hi ha massa concentració d'èxits i falten algunes cançons assajades fa uns mesos com Bring on the Night o Shadows in the Rain, però són The Police 2007 i seran segurament un dels millors espectacles de rock en directe de què podrem gaudir fins a la primavera del 2008.
El concert de diumenge era un assaig amb públic, tal com va dir el trio quan va sortir a l'escenari per saludar la gent. Pocs minuts després hi tornaven per iniciar un recital que de cap de les maneres s'assemblaria al de l'endemà dilluns. El xou oficial -que serà com el que oferiran a Barcelona el 27 de setembre- va començar amb Message in a Bottle, que va escenificar el primer canvi d'arranjaments dels molts que hi haurà al llarg de la nit. Aquest cop la cançó engega amb el conegut reep de guitarra d'Andy Summers, en lloc del molt més espectacular ritme de bateria de Copeland, com feien en el passat.
Segueixen amb Synchronicity II, tres temes més i Spirits in the Material World i Voices Inside my Head, tot empalmant amb When the World is Running Down, on hi ha un brillant primer solo d'Andy Summers. A Don't Stand so Close to me hi ha la primera decepció de la nit, amb uns nous arranjaments que converteixen una cançó ja de per si molt justeta en un tema que no mereix estar en el repertori de The Police.
A Driven to Tears apareix de nou, amb tota la seva magnitud, el so original de la banda, que sempre s'ha caracteritzat, entre d'altres coses, per les atmosferes sonores creades per la guitarra d'Andy Summers. Són sons que no tenen una presència gaire destacada, però que es troben allà, embolcallant tota la secció rítmica de Stewart Copeland i Sting.
Andy Summers es llueix en moltes ocasions, principalment en uns solos estratosfèrics. Segueixen Walking on the Moon i Truth Hits Everybody, on ens tornem a trobar amb uns arranjaments que suavitzen massa una cançó que en directe podria haver estat un tro. Continuen amb Every Little Things She Does is Magic i Wrapped Around Your Finger, on Stewart Copeland fa una demostració del gran percussionista que és, amb un grup de diferents instruments de percussió instal·lat darrere la bateria.
De l'Ulster a l'Iraq
The Bed is Too Big Without You, amb la improvisació del mead del tema més curta del que seria desitjable però molt millorada del diumenge al dilluns, i Murder By Numbers, un dels punts culminants de la nit, amb l'explicació del fet que el predicador Jimmy Swaggart va dir el 1993 que aquesta cançó l'havia escrit el diable. Sting la presenta dient que ell és el diable que la va escriure. De Do Do Do, De Da Da Da és el següent tall i mai no ha estat un gran tema. Segueixen Invisible Sun, on les imatges originals del conflicte d'Irlanda del Nord, ara ja feliçment solucionat, han estat canviades per l'Iraq.
A Walking in Your Footsteps, Stewart torna al grup d'instruments de percussió de darrere la bateria, mentre les pantalles mostren esquelets de dinousaures en moviment, i amb cants de Loosing You s'encara el final de la primera part del concert, amb un Andy Summers brillant i amb part de Regatta de Blanc incrustat al mig de la cançó. Aquí, i al següent tall, Roxanne, es nota que Copeland és l'artífex del so real de The Police.
Roxanne en una excel·lent versió d'un tema que no troben la manera de canviar i millorar en directe, aquí amb uns nous arranjaments de baix. És l'última cançó de la primera part del concert. Sting ha demostrat que té una veu poderosa almenys ara que comença la gira. Torna a l'escenari per fer els bisos de King of Pain, prescindible, on l'interès era veure com s'ho feia Stewart Copeland per anar dels instruments de percussió del darrere de la bateria a la bateria pròpiament dita, a temps i en el tempo just de la cançó. Prova superada gràcies als repetits assajos d'aquesta part del tema del dia abans.
So Lonely aconsegueix fer saltar les 21.000 persones que omplen el General Motor Place, entre les quals Eddie Wedder, de Pearl Jeam, i Mike Mills, de REM. Aquí Andy Summers torna a fer un gran treball a la guitarra. Amb Every Breath you Take finalitza el primer bis i tornen a l'escenari per acabar el recital amb un demolidor Next to you amb un doble final on acceleren el ritme al màxim i saturen el so com si fóssim a l'any 1977, per acabar un concert de dues hores i 22 cançons amb una gran demostració de poder i fortalesa.
The Police 2007 no admet cap tipus de comparació. Qui tingui al cap The Police de Synchronicity de 1983 o els dels 1979-80, encara més, que no s'embranqui en elucubracions de si és millor o pitjor. Els nous arranjaments són en alguns casos massa plans, suaus i, per tant, les característiques del so de The Police en concert queden en algun cas anul·lades. Algú podrà dir que hi ha massa concentració d'èxits i falten algunes cançons assajades fa uns mesos com Bring on the Night o Shadows in the Rain, però són The Police 2007 i seran segurament un dels millors espectacles de rock en directe de què podrem gaudir fins a la primavera del 2008.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.