Vinyes mortes vora el cel

El poeta i activista Santi Borrell, que mai ha desviat les seves accions artístiques del territori, va inaugurar ahir la instal·lació conceptual Vinyes mortes vora el cel a la vinya on està ubicada, als afores de Vilafranca del Penedès, a la C-243a (entre Vilafranca del Penedès i la Granada del Penedès, entre l’empresa Tigsa i la rotonda de la C-15). Es tracta d’una denúncia de la degradació del paisatge, la supressió dels conreus i la intimidant presència dels humans en el camp, que d’aquí a poc temps formarà part de la història, si no sabem posar-hi remei.

La instal·lació, que té el suport de la Unió de Pagesos, és una estructura de fusta de quatre metres d’altura i cinc metres d’amplada, amb tres ceps morts que pengen, una obra que s’anirà transformant al llarg de les setmanes amb noves intervencions visuals. Tal com m’explica el poeta amb vehemència, és una forma d’expressar la situació de la pagesia catalana, dels viticultors del Penedès que malviuen davant els preus baixos que fixen les grans empreses del sector del vi i del cava: “És un avís, un crit d’alerta davant de tots els canvis que podrà patir el territori en els propers vint o trenta anys davant l’extinció gradual i lenta de la pagesia.” Autor de tres llibres de poesia: Els dies a les mans (2010), Fragments d’una pedra (2013) i Mar da Morte (2017), s’ha mantingut com a últim independent al marge d’editorials i distribuïdores. També ha publicat dos estudis històrics sobre la vinya, el vi i el cava, que han rebut el reconeixement internacional: Història del cava (2016), premi Gourmand 2017 com a millor llibre del món en la categoria d’història del vi i premi Gourmand Best of the Best com a millor llibre dels 25 anys dels premis Gourmand (1995-2020), i La vinya i el vi del Penedès (2019), premi Gourmand 2020 com a millor llibre del món en la categoria de llibre europeu del vi.

El conec fa anys i li tinc prou confiança per preguntar-li si exagera en la seva denúncia, però Borrell es mostra taxatiu afirmant que vol representar “la mort d’uns ceps que han estat arrencats d’una vinya i que pugen lleugers cap al cel de forma.” “És una elevació poètica, no és religiosa. La podríem entendre com una elevació d’energia cap al cel, això sí. Crec més en les energies que en els discursos o les falses ideologies.”

La veritat és que la instal·lació és com un autèntic penjat, que rebota en el paisatge i contra el cel d’una manera dolorosa: “Els ceps pengen de quatre metres d’altura per indicar la mort de la vinya, per avisar del perill que està corrent el vinyar del Penedès, així com tota l’agricultura, en general.” Si veiem que l’obra del poeta ha anat entre la divulgació vinícola i uns poemes que ens sobten per la contundència, estem segurs que aquesta instal·lació farà parlar perquè condensa els aspectes elegíacs de la destrucció d’un sistema de vida inherent al territori amb la pèrdua d’un paisatge davant la indústria a l’engròs: “A part, en posar aquestes fustes, s’ha pogut crear un doble llenguatge que pot generar confusió i això ja és bo, perquè les interpretacions són lliures, impossibles d’assimilar. Pengen d’aquesta manera perquè no he trobat una altra forma de fer-ho. Ho he volgut fer senzill i força elegant. M’agrada que les coses respirin, fins i tot la mort ha de respirar. No ho considero una forca. Si fos així els ceps no estarien del revés. Seria molt fàcil dir que són les grans empreses del cava i les mateixes grans cooperatives del Penedès les responsables d’aquesta situació. El tema és insultant. Cap partit fa res per revertir la situació perquè la classe política forma part de la vergonya i de la mediocritat del sector.”