Viladot, l’indomable

Hi ha anys que marquen i que valen per a tota una vida. El de l’escriptor i artista Guillem Viladot (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999) va ser el 1956. Va tenir la gosadia de publicar a la revista Labor de Lleida un article sobre el poeta Rafael Alberti, pel qual el règim franquista li va prohibir que signés res durant dos anys a la premsa local. Però allò que havia de ser un càstig perquè aprengués la lliçó de les conseqüències que tenia desviar-se del camí correcte de la societat benpensant va desencadenar en tot el contrari: dins seu es va despertar un animal indisciplinat que cisellaria la seva obra a partir d’aquell precís moment, transitant per marges ignots. Va deixar d’escriure en castellà i es va divorciar de les convencions literàries i plàstiques, per separat o diluïdes, fidel al seu ideari que el que es casa amb un sol llenguatge és, en realitat, un ignorant de tots els altres.

Un any després, el 1957, el Viladot assilvestrat va agafar unes pedres de riu i les va posar sobre una peanya, inaugurant així el seu primer gest artístic rebel, duchampià i deutor alhora de l’impacte que li havia provocat veure quan només tenia 11 anys una peça surrealista de Leandre Cristòfol, Peix damunt la platja. Aquesta sèrie iniciàtica, amb la seva bellesa desconcertant fora del seu context, té llum pròpia en l’exposició de tall antològic Guillem Viladot, l’experimentació incessant (fins al 2 d’octubre), que ha organitzat la Fundació Vila Casas als barcelonins Espais Volart, aliada amb la fundació del creador, Lo Pardal, dins del programa commemoratiu del centenari del seu naixement.

Del museu allotjat a Lo Pardal, a Agramunt, és clar, hereu del nom que Viladot va posar a finals dels anys seixanta a l’editorial de poesia experimental que va crear junt amb Josep Iglésias del Marquet, han sortit la gran majoria de les 116 obres que ara s’exhibeixen al cèntric espai de la capital catalana, sense cap ordre cronològic perquè per al seu comissari, Pau Minguet, el procés creatiu de l’indisciplinat va ser circular, no lineal, i el més interessant és invocar les interdependències. Sobretot pensant en aquell públic de Barcelona mandrós que no es desplaça a l’oest del país perquè es pensa que és un desert. “L’univers visual de Viladot és encara un gran desconegut”, lamenta Minguet, director de Lo Pardal.

Un sol precedent

Tampoc és que Viladot es prodigués en exposicions a Barcelona. Tan sols en va fer una, el 1980 a la desapareguda galeria Maeght. Hi va presentar la sèrie Iconografies de l’ús i de l’oci, la idea de la qual va tenir en un viatge que va fer dos anys abans a la Unió Soviètica. Sobre uns grans panells de fusta, un suport que mai abans havia fet servir, va col·locar amb precisió religiosa objectes del món rural i de la vida d’Agramunt, “sense romantitzar-la, sinó tot el contrari, per expressar la seva duresa”, remarca Minguet.

Viladot era de casa bona. Tenia les necessitats materials cobertes portant la farmàcia familiar, un privilegi per poder crear amb llibertat sense seguir els dictats del mercat. La pintura no el va motivar mai, només en va fer per prendre partit quan el 1962 hi va haver una encesa polèmica a Lleida entre els defensors de la figuració carrinclona i els fidels a l’abstracció que a Ponent havia introduït com una alenada d’aire renovat el targarí Lluís Trepat. És obvi en quin bàndol es va situar “l’enèrgic, vital, tossut i sorneguer” Viladot.

No eren els pinzells el que el feia trempar per representar res que pogués decorar una paret burgesa, sinó la realitat ja existent amb una poètica latent que ell s’entestava a desxifrar, amb devoció si eren estris humils abandonats carregats de memòria, càntirs, màquines de sulfatar, falçs, llançadores de filar, detritus de la indústria metal·lúrgica, però també instruments musicals (era un melòman de ment molt oberta, al seu despatx sonava des de Jacques Brel a Laurie Anderson) que deformava amb el desig de reflexionar sobre el misteriós món dels sons. I dels silencis.

A Viladot, el centenari se li està posant bé, paradoxalment gràcies als que no l’han vist prou digne per figurar en la llista de les commemoracions oficials de la Generalitat. Des d’Agramunt, “el seu centre, el seu bressol i el seu trampolí, allà on viure i crear van esdevenir sinònims”, indica Minguet, s’ha tret tota l’artilleria per defensar amb dents i ungles l’obra viladotiana. Per ser vista i llegida a tot el país. Un bon còmplice de l’Any Viladot ha estat l’editorial Comanegra, que ha recuperat Somni d’un apotecari d’estiu, una novel·la que va escriure el 1983 com un “divertiment” i va deixar inèdita en un calaix.