MNAC surrealista

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) la tardor del 2007 és surrealista. I comença avui mateix, quan s'inaugurin dues exposicions simultànies sobre aquest moviment: una completa retrospectiva del pintor francès Yves Tanguy i una petita mostra sobre l'objecte surrealista a Catalunya als anys 30.

Sens dubte aquest tàndem surrealista és un dels punts forts de l'obertura de la temporada d'exposicions a Barcelona. Destaca sobretot l'aposta del museu per portar per primer cop a l'Estat espanyol una exposició monogràfica de Yves Tanguy (1900-1955), un dels pintors més desconeguts del surrealisme per al públic però a la vegada més fidel i pur als pressupostos del moviment fundat per André Breton. Coproduïda pel Museu de Belles Arts de Quimper (Bretanya) i el MNAC, l'exposició de Tanguy posa al descobert l'univers profundament poètic d'aquest pintor anticonvencional i en alguns moments marginal, a qui Breton considerava "el més surrealista de tots els surrealistes". Els seus paisatges, amb horitzó o sense, estan habitats per estranyes formes semianimals, semivegetals i semiminerals, unides de vegades per fils misteriosos. Soledat i onirisme en uns paisatges mentals que estan més o menys relacionats amb el paisatge i les llegendes de Bretanya, regió a la qual Tanguy estava relacionat perquè els seus pares eren d'allà.
El comissari de l'exposició, André Coriou, es refereix al fet que Tanguy no sigui un pintor surrealista tan conegut com Dalí o Magritte. L'artista va triomfar bàsicament als Estats Units, país que va entendre millor la seva pintura (sobretot el MOMA de Nova York, que li va comprar una obra per primer cop el 1935, salvant-lo de la misèria econòmica) i al qual es va traslladar definitivament amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i per reunir-se amb la que seria la seva última esposa, la pintora surrealista americana Kay Sage. Coriou apunta que Tanguy no ha estat mai profeta a la seva terra (a França fa 25 anys que no es fa una mostra seva): "No només va tenir èxit als Estats Units, també a Londres, per exemple. Però, en canvi, a França només va vendre un sol quadre en vida. Avui en dia només hi ha set Tanguy en museus francesos. Quan va morir només se li va dedicar una ressenya en tota la premsa francesa i quan se li han fet exposicions no han tingut gaire èxit. El perquè és un misteri".

Aquesta és la raó que la majoria de la producció artística de Tanguy es trobi en col·leccions i museus americans com el MOMA i el Metropolitan de Nova York, però també al Museu Peggy Guggenheim de Venècia.

Yves Tanguy va ser un complet autodidacte. Mariner de professió, l'únic contacte que havia tingut amb el món de la pintura abans del 1924 és que havia estudiat a l'institut amb el fill de Matisse. "El seu primer dibuix el va fer als 24 anys i la seva primera pintura als 25", diu Coriou. "Les seves primeres obres tenen una estètica naïf. El fet que no hagués passat per cap escola d'art va agradar molt als surrealistes", afegeix.

Evolució ràpida
La trobada amb el grup surrealista, i sobretot amb Miró i Masson, impregna la seva obra de taques i formes irreals. "Tanguy té una evolució molt ràpida i troba el seu llenguatge propi en més o menys dos anys, del 1926 al 1927", afirma Coriou. L'automatisme psíquic és un dels seus mecanismes preferits a l'hora de pintar, no només quan agafa el pinzell sinó també quan titula els seus quadres L'envol dels ducs, El carrer amb llavis, El palau de roques de finestres, Divisibilitat indefinida, La gàbia i el temps... són alguns dels suggerents títols d'obres de Tanguy que es poden trobar a la mostra. En el cas de la tela Mama, el papa està ferit (1927), que el MOMA va comprar el 1935, el títol és totalment atzarós i prové d'un llibre de psiquiatria que Breton i Tanguy feien servir per trobar títols.

Una de les parts més interessants de l'exposició mostra una completa sèrie de Cadàvers exquisits, dibuixos resultat d'un joc que consistia a construir una frase o dibuix entre diverses persones, sense que ningú sabés què havia fet l'altre. Molt inèdits són els dibuixos eròtics que Tanguy va fer per al llibre Les Couilles enragées, de Benjamin Péret, que mai va veure la llum perquè la policia va destruir els exemplars a la mateixa impremta.

André Breton tenia molt clar que en l'univers de Tanguy res era realista ni racional. "Tanguy se situa en el moment abans que se separessin les coses", deia Breton. Aquesta condició misteriosa i pràcticament tel·lúrica dels paisatges de Tanguy es va mantenir perfectament en la seva etapa americana. La bona acollida de l'artista als EUA va propiciar que s'atrevís amb formats més grans.

Amb els anys, malgrat l'èxit i el prestigi assolit, Tanguy se sentia aclaparat per la nostàlgia. Amb problemes de salut a causa de l'alcoholisme, l'artista sembla preveure la mort en pintures molt opressives com l'última que va pintar: Multiplicació dels arcs, que el MOMA va adquirir a un preu molt alt. Un setmana després Tanguy moria sobtadament d'una embòlia als 55 anys.