‘Canto jo’ i el Max cau
L’adaptació de la novel·la d’Irene Solà va rebre els premis Max a la direcció, composició musical i escenografia, i Kamchatka s’endú el de les arts de carrer
Max per a ‘Carrer Robadors’, ‘De què parlem...’, de La Calòrica, i l’autora revelació a Sandra Ferrús
Canto jo i la muntanya balla va omplir el cistell dels Max (el guardó té la forma d’una poma, ideat per Joan Brossa) ahir a la nit al Teatre de Maó. Va fer prou bones les prediccions dels premis Butaca en els quals havien acaparat pràcticament tots els reconeixements. En una gala retransmesa per La 2 de TVE, també es va poder reconèixer la companyia Kamchatka, l’actriu Mònica López per De què parlem..., l’adaptació de Carrer Robadors i el ballarí (per partida doble) Jesús Carmona. Del País Valencià, Sandra Ferrús va rebre el Max d’autora revelació per La panadera, una peça de denúncia a les diferents formes d’assetjament.
A l’escena, Samantha va adaptar el Parole, parole de Mina & Alberto Lupo en una Paraules, paraules en català que sonava alliberador i transgressor, per a una gala en què els actors s’havien de recordar que quan s’encaraven al micròfon tocava parlar en castellà. El dramaturg i guionista de la gala, Josep Pere Peyró (“soc un autor 2, dels que els productors ens diuen que no han tingut temps de llegir el guió però que presenti la subvenció jo mateix”), per la seva banda, es preguntava si la cultura va per barris: lo nostru (sobrassada i ensaïmades) i la resta que es menysté per extern: “Avui no s’estima Shakespeare”, deia amb doble intenció.
Joan Arqué i Guillem Albà van agrair el treball de l’equip en el moment de rebre els Max a la direcció per Canto jo i la muntanya balla: “Sense un equip, un director no pot fer res”, assegurava Arqué. Albà va ser a temps de dir que les funcions es reprenen a la Biblioteca de Catalunya al juliol i va tirar la canya descaradament: “Ens agradaria anar a Madrid.” Albà i Arqué són pallassos “i ho seguirem sent, encara que ens donin un Max seriós com aquest; això és així”, picava l’ullet Albà.
Judit Nedderman va rebre el Max a la composició musical per a l’escena, en la seva primera experiència, posant música a la novel·la d’Irene Solà i que, cada nit, interpreta una guitarrista en directe. Albà i Arqué van pujar dos cops a l’escenari perquè abans s’havia reconegut l’escenografia de Joan Casas i Laura Clos, La Closca, que no van poder anar a Menorca. Albà va celebrar que es reconegui un espai escènic pràcticament buit i un treball entre el professor i l’alumna: “És molt bonic ajuntar generacions”, va manifestar. El Max a l’escenografia havia de ser per a una producció catalana perquè els altres finalistes eren: Alejandro Andújar (Carrer Robadors); Lluc Castells (L’emperadiu del Paral·lel).
Jesús Carmona va ser (junt amb José Luis Alonso de Santos, Max d’honor, que en feia broma) el que es va deixar el paper d’agraïment. Aspirava a ballarí i a espectacle de dansa. Tots dos cops se’l va endur. Estava astorat. En tot cas, sí que va recomanar a tothom que es donin oportunitats a la canalla que vol ballar, perquè ell, veí del bari de Llefià, de Badalona, va haver de lluitar molt per aconseguir ser professional.
Una altra guanyadora va ser Mònica López, (també premiada als Premis de la Crítica ) que va convidar la companyia La Calòrica a “clavar una queixalada a la poma del Max”: Va guanyar per la interpretació de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Per López, el treball dels de La Calòrica es cuina a través del “rigor, la capacitat de treball i el riure”. De Carrer Robadors, se’ls va reconèixer l’adaptació de Julio Manrique, Sergi Pompermayer i Marc Artigau. Manrique no es va estar de felicitar Balart, en català (pel seu coratge i valentia, “T’estimo”).
Kamchatka, per fi
Després de 15 anys de carrera, i de voltar pel món, Kamchatka ha rebut el reconeixement al Max de carrer, “no som una companyia, som un col·lectiu”, deien al micròfon. Van recollir el premi per Alter, el darrer espectacle d’un grup que va començar intuïtivament en un taller del festival Escena Poblenou, de Barcelona. Els seus muntatges adreçats a grups reduïts i que circulen normalment per festivals perquè es fanen espais no convencionals, tenen molt reconeixement del sector que ara s’ha plasmat en aquest PremisMax (els Premis de la Crítica els van reconèixer com a finalistes per aquest mateix espectacle fa uns mesos).