“Gaudir de la llibertat creativa té un preu”

Des que vaig deixar la companyia Metros i vaig començar a viatjar a Nova York i altres ciutats a fer més projectes he anat retornant, però no havia tingut encara l’oportunitat de fer una peça a Barcelona. Perquè sempre tenia projectes pendents per a altres companyies. Des del 2012 col·laboro amb Puerto Rico, per exemple. Aquesta col·laboració a l’Aquarel·la, ara, ha estat possible perquè és una aposta d’Anexa. Jo soc català i sempre tinc ganes de tornar i de lligar-me més a Barcelona.

Sí, després de Bendita (que s’inspira en La casa de Bernarda Alba) vaig fer una peça breu per al TNC. Estava convalescent d’una malaltia. Però quan vaig poder, vaig tornar a marxar perquè m’encanta viatjar i conèixer llocs diferents. He estat molt temps portant una companyia estable, que és molt dolorós perquè comporta molts sacrificis. A més, en aquest país no es pot fer companyia. Fa uns anys era mig bogeria mig possibilitat perquè encara hi havia una certa gira.

No. Va ser la gran aventura de la meva vida. Va començar el 1984, feia només dos anys que era ballarí. Per què ho vaig fer? Doncs suposo que perquè pensava què volia fer; perquè veia que no hi havia gaire feina a Barcelona... De cap manera és una decepció. Vaig gaudir de formar-la, de trobar molts companys de viatge. Vam aprendre tots. Vam fer gires per mig món.

No crec que sigui més difícil, però el que passa és que hi ha menys gent que tingui la il·lusió i les ganes d’arriscar-se. Hi ha companyies joves bones, però no hi ha una estructura que els sostingui, però sí que hi ha grans creadors.

Cap ni una, ara. Vaig ser director de l’escola de dansa de grau mitjà, de la integrada d’ESO i puntualment també de la de grau superior, durant uns tres anys, pels volts del 2006-2008. Va coincidir que tancava l’etapa de Metros. Buscava noves fórmules i això em va comportar deixar l’Institut del Teatre primer i, després, la companyia.

La meva companyia era interessant perquè la tenia com a laboratori. Ara s’ha de ser molt més eficaç. Però també segueixo fent creacions, inclús en ballet, amb títols clàssics com Coppélia, El trencanous... Jo he tingut llibertat per muntar-ho mirant el repartiment possible i feia la producció. O, als Estats Units, he arribat a fer espots publicitaris i que marquen més la creació.

Soc ballarí i coreògraf de dansa contemporània però la meva inquietud sempre ha estat teatral. Per això, moltes peces tenen una coreografia dramatitzada, teatral, molt gran.

No tant, és cert. Però a tot arreu sempre hi ha una petita història a explicar. He treballat amb sarsuela, amb òpera per poder entrar en temes que m’atreien. Per exemple, després d’Aïda i altres òperes se’m va despertar la necessitat de fer una coreografia sobre Madame Butterfly, a França. Sempre he estat molt curiós.

Sí, i també he estat a Broadway coreografiant The man of La Mancha. Amb Dagoll vaig treballar al T’odio, amor meu. No he deixat mai d’estudiar. Ara ja em costa més seguir classes de dansa però segueixo amb curiositat. Me’n vaig anar a Puerto Rico a fer Carmen amb ballarins de dansa urbana. En vuit mesos els vaig formar i vaig muntar la peça. Eren ballarins de hip-hop, dels que surten als vídeos de grups del seu país o de Miami. Quan vaig fer les classes amb ells també em vaig informar perquè veia la seva manera d’entrenar. Allò va ser un gran èxit com a espectacle però també personal. Vaig veure una nova perspectiva de la dansa urbana. Com a coreògraf, aprendre sempre ha estat una premissa. Per això he viatjat tant.

Exacte. El franquisme es va apropiar d’aquest gènere. Carmen Amaya és una catalana.

Vaig fer un espectacle que es deia ¿Qué pasó con las magdalenas?, que alternava música d’Òscar Roig amb copla, flamenc, que estranyava el públic. Jo vaig néixer a Esparreguera i des del pati de casa meva veia la muntanya de Montserrat i sentia la meva mare cantant flamenc. És cert que la meva mare era andalusa. Però jo no vaig forçar res. No hi va haver persecució de res; són cultures diferents. Jo anava a sardanes i escoltava la mare indistintament.

Quan Esparreguera va ser Ciutat Pubilla, vaig muntar un espectacle de sardanes molt contemporani. Em va agradar fer-ho. Aquell apunt es va quedar allà perquè no em considero folklorista. Ara, a Aquí no hi ha cap àngel hi introdueixo un grup de bastoners i té molta arrel catalana: parlo dels exiliats de la Guerra Civil. Ho baso en l’obra de Mercè Rodoreda. La vaig descobrir a França, tot i que l’havia llegit a casa, de petit. Per forçar-me a llegir en francès vaig comprar una col·lecció de novel·les de Rodoreda que estava editada en francès i en català, plana a plana. Me’n vaig anar el 1989 i no vaig tornar a Barcelona fins al 1992. La ciutat no podia comptar amb mi perquè jo també soc molt independent. No retrec res a ningú. Jo faig viatges i d’això en pagues les conseqüències. Gaudir de la llibertat creativa té un preu. A França, vaig poder indagar molt. I aquest espectacle tenia arrels molt catalanes i molta enyorança. L’espectacle es va poder veure a París, a L’Espai de Barcelona i a Madrid. La Lola Lizaran, que era l’actriu, tant ho feia en català com en castellà.

I tant, jo mateix vaig fer la Passió, des de menut. Vaig fer des d’escenes de nens fins a l’escena de la creu. Vaig arribar a compaginar-ho: quan feia de ballarí, seguia fent funcions de la Passió. Era una activitat del poble. Hi havia un grup de teatre amb actors i mestres molt potents. Per això, vaig interessar-me primer pel món del teatre, que és el que em va vincular inicialment. Després ja vaig entrar al món de la dansa.

Depèn. Tenint molt coneixement potser deixem arraconada l’emoció perquè ens dediquem a analitzar. Quan ets menys profund com a espectador, entres a disfrutar de l’espectacle. Jo soc més d’això. Prefereixo no llegir res abans de veure un espectacle. Després ja ho llegiré i comprovaré si estic d’acord amb aquella mirada o no. En espectacles que m’han emocionat, després llegeixo el programa i comprovo que el que jo he interpretat i el que volia dir la companyia era completament diferent. Però això no li treu valor. El meu subconscient ha anat per un altre cantó, simplement. Estic agraït d’haver anat a veure-ho. L’art és molt relatiu i funciona de maneres molt diferents. Et poden emocionar unes línies, un paisatge o una imatge abstracta. Sempre dic que l’abstracte, si ve d’una fracció de realitat, sempre serà una aportació per a l’espectador. Ara, hi ha vegades que la idea no arriba bé.

Jo no he parat mai. M’agrada molt aportar espectacles amb petites històries i que transmetin emocions.

Sí. Vaig fer un espectacle a Andorra que es deia Qui ha matat Lady Macbeth. Passaven coses de l’últim monòleg de Lady Macbeth i ho barrejava amb la vida i els somnis de l’escriptora de Dorothy Parker. Al principi, era un caos. Hi havia massa coses. Fins que va agafar el seu propi pes i la història de Parker es va anar centrant. Va ser la solució. Vaig agafar els seus contes i va ser màgic perquè sortia tot: sempre apareixia l’afany de poder, com amb Lady Macbeth.

Era a Nova York i es va muntar aquesta operació humanitària des del Ministeri de Cultura, que m’acabaven de premiar. I em sentia amb l’obligació d’anar-hi. No sabia ben bé on anava. Sabia que era una zona conflictiva. Vaig entrar per Hongria per un caminet amb un salconduit. Mentre vaig començar a treballar amb la companyia, va esclatar la guerra de Kosovo. L’exèrcit va reclamar dos ballarins per integrar-se a files. Va ser una experiència forta perquè un d’ells volia anar a la guerra. Ell tenia un sentiment que jo no tenia cap al país propi. Em va fer pensar molt. El noi, de 21 anys, va tornar (perquè vam aconseguir que li donessin una excedència militar) i estava dolgut perquè volia defensar el seu país. Em va preguntar si jo no ho faria pel meu país. Li vaig dir que no, que ho faria per defensar la família. Ell em va respondre: “La teva pàtria és la teva família.” Va ser quan vaig envejar el seu sentiment que jo no tenia. Aquell viatge, que va ser pels volts de 1998, em va canviar. Els amics ho notaven.

Al Paraguai. M’acabaven de donar el Premi Nacional i em demanaven si podia tornar a l’estiu. Però m’acabaven d’operar del maluc i estava adaptant-me a la pròtesi. Em demanaven que hi anés perquè volien celebrar els 25 anys de la companyia. Els vaig respondre: “Si és per aquest motiu, no vindré.” Jo necessito fer alguna acció popular. Al cap de poc, em truquen una altra vegada i em passen amb el ministre de Cultura. Ell em pregunta si voldria fer una obra de ballet per a la companyia amb motiu dels 25 anys i que també podria fer una acció humanitària donant classes a zones empobrides del país. Li vaig dir que sí, això és el que m’interessava. No volia trobar-me com l’altra vegada, que no vaig poder veure res de la realitat del país. Només em vaig relacionar amb dones amb abrics de pell i joies i poca cosa més. Després em vaig assabentar que una d’elles era filla d’un traficant d’armes. Total, que arribo al barri en una aula, protegit, i amb nois conflictius. Era 15 dies abans de començar el treball amb la companyia. La coreografia que vam estrenar es va inspirar en el que havia vist en aquell barri del Paraguai. Els veïns de la barriada em preguntaven si el taller era de franc. Érem 40 persones; no hi cabíem i vam acabar utilitzant també el passadís. Quan acabo l’últim dia, m’acomiado i em diuen: “Aquí mai ve ningú. L’estan enganyant; tot és mentida.” Vaig cridar l’assistent del govern que m’acompanyava i el vaig advertir: “Removeu els horaris com sigui però jo seguiré donant-los classe; m’hi he compromès.” El ministre, més tard, em va dir que havia estat molt valent perquè aquell era un barri d’armes. Li vaig respondre, incrèdul: “Creu que algú em fotria un tret?” Durant aquests dies vaig veure com la gent desapareixia. Aquestes experiències em marquen la vida i també la meva creació. I la meva companya fidel d’aquests viatges és Marina Rossell, que s’apunta a tot. Ens agrada crear amb aquesta gent. Quan em diuen, què has fet, últimament? No els hi puc dir que he anat al Metropolitan Dance Theatre. Ara potser em bellugo per unes esferes que potser no són tan reconegudes.

El 2012 vaig marxar a Los Angeles. Vaig caure malalt. I vaig pensar que s’havia acabat aquest ritme. Del 2006 al 2012 vaig treballar a molts teatres pel món. Tenia la companyia encara però tenia un ritme d’encàrrecs de prestigi que va durar molt temps. La malaltia em va fer tocar de peus a terra. “Però per què vas al Paraguai”, em deien. “No, abans passo per Nova Jersey i Nova York a donar uns cursos que em paguen i després al Paraguai.” “Però si estàs en plena recuperació?” “Així ja tinc un motiu per recuperar-me.” Potser no és una dansa tan brillant però brilla més la humanitat estant amb ells. Potser no hem sortit als diaris? És igual, no importa. El diari és nostre. Al Paraguai, hi tornaré el 2023. Volien que hi anés el 2021 però els vaig dir que era massa d’hora per a mi. Aniré a fer una creació, a donar classes i a viure, una combinació.