“Les sancions de la UE han atret cap a Sèrbia molts russos”

Mai havia tingut ni la intenció ni l’energia de fer-ho, però a Belgrad vaig sentir una força que no havia tingut mai per emprendre coses. Quan vaig començar a fer fotos, vaig adonar-me que ja no m’interessava tornar al món dels negocis. Tot i ser conscient que no era un geni, sabia que volia fer alguna cosa al voltant de la fotografia.

Tant com l’art en general. La meva exdona, la Tere, és interiorista i pintora; el meu pare era escultor, la meva germana Judit és escriptora. Jo havia fet escultura, reciclant objectes. Fins que em vaig comprar la primera càmera i vaig trobar-hi el gust.

Quan vaig començar a fer fotos, anava perdut. No havia trobat el meu estil. En una de les primeres exposicions que vaig fer a Barcelona, a la Golferichs, vaig presentar una sèrie sobre l’aeroport Tempelhof de Berlín, i un amic em va dir que eren tristes. Quan ja feia temps que era a Belgrad, molts em deien que reconeixien les meves fotos per aquella tristesa. Va ser a través de la gent, que em vaig adonar que estava fotografiant alguna cosa que tenia a veure amb la soledat i la buidor. Jo soc una persona molt positiva i molt feliç, però dec tenir un interior trist que em surt quan fotografio. No era forçat ni ho buscava conscientment.

Quan fotografio edificis trobo més interessant l’arquitectura brutalista de Sèrbia que la de Gaudí. Potser em crida més perquè lliga amb el que tinc a dins. En els retrats dels últims anys, hi ha una mica més de deliberació, de buscar espais que m’aportin una estètica que m’agradi, una mica retro, i faig servir models per crear aquesta atmosfera de soledat.

Visualment el cinema és una gran influència. Intento veure una pel·lícula cada dia. Els homes som més de rituals. D’això va venir també que proposés a l’Institut Ramon Llull d’organitzar el 2021 la primera mostra de cinema català a Belgrad, de la qual vaig ser comissari i coordinador. Va ser fantàstic.

Vam projectar-hi set pel·lícules i tres curts que havien format part del cicle Gaudí, a més d’El ventre del mar, i tot i que teníem encara limitacions d’aforament per la covid, estem molt satisfets per la resposta de la gent. Vull pensar que vaig fer una bona tria. Una amiga meva, la Milica Glogovac, que va estar casada amb Nebojša Glogovac, considerat el millor actor de Sèrbia, em va dir que la principal diferència entre el nostre cinema i el seu tenia a veure amb la qualitat dels actors catalans.

Sèrbia formava part d’un país que s’ha esmicolat, amb la qual cosa comprenen el concepte i la nostra singularitat, la majoria. Aquí tothom sap com penso i entendran perfectament per què surto en una sèrie de Catalans al Món i no en una d’Españoles por el mundo. A l’ambaixada espanyola, amb la qual col·laboro sovint, també ho saben. Durant l’1-O vaig trobar gent que em donaven suport, encara que, per exemple, fossin contraris a la independència de Kosovo. En un país com aquest hi ha la mentalitat que un país gran és millor que un de petit, perquè tenen el record de la gran Iugoslàvia, que avui tampoc seria el que era.

Aquí també es van revoltar contra Milosevic. No tothom hi estava a favor. Crec que són conscients que representaven els dolents, però et diuen que en una guerra, de barbaritats, se’n fan a tots els bàndols. Els bosnians van ser massacrats tant per serbis com per croats, i d’això no se’n parla perquè és més fàcil identificar un únic dolent.

Estic de turista des de fa nou anys. En teoria he de creuar la frontera cada 90 dies, però no em cal fer res especial perquè sempre estic viatjant. No l’he demanat perquè per mi tot és provisional. Si tens una feina, un contracte i una família, t’arreles més, però si no, tens la sensació que això només és casa teva per un temps, no sé fins quan.

Sobretot pel que fa a la restauració i el lloguer de pisos, que costen una tercera part del preu de Barcelona. Ara bé, la roba i el menjar no són pas tan barats, tenint en compte que els sous aquí són molt més baixos. De tota manera, arran del conflicte a Ucraïna, en els últims dos mesos estan arribant moltíssims russos per les sancions que la UE ha imposat als seus negocis. Empreses senceres amb els treballadors s’han mudat a Sèrbia, i em consta que també està passant a Bulgària i Turquia. El parc de pisos de lloguer s’ha reduït moltíssim i els preus s’han disparat.

Anar a fer una canyeta i unes braves. Als bars normalment no hi ha ni cacauets. De manera que a vegades me’n vaig a un restaurant a mig matí, amb el meu llibre, i em demano unes patates fregides, per fer-me la il·lusió que vaig de tapes. La resta de coses no les enyoro tant. No soc una persona que trobi a faltar gaire res.

És horrorós. Quan ets a Catalunya i et passen el Temps per la tele, sempre et preguntes: “Qui collons vol anar a viure a Lleida?” Fantàstic lloc i fantàstica gent, però quan veus aquella boira permanent, no se t’acut anar-hi a viure. Doncs Belgrad és Lleida. Hiverns gèlids i estius sufocants. És molt extrem.

No gaire bé, i amb els anys que fa que soc aquí em fa vergonya, perquè soc dels que es queixen que els de fora no aprenguin català. Però és que aquí tothom em parla en anglès!