“Joyce és distant però no hostil”

La primera edició en català de l’Ulisses va ser impulsada per Elvira Cobos i Pedro Ancoechea, de la llibreria Leteradura, fundada el 1968 al passeig de Gràcia, amb una campanya de micromecenatge a base de subscripcions. S’hi van adherir des de Pasqual Maragall fins a Antoni Tàpies. “Editaven títols marginals amb molta cura i una col·lecció que en deien Ready Made, en la qual recuperaven revistes culturals històriques, com ara La Llumanera de Nova York”, recorda Joaquim Mallafrè, l’autor material de la proesa. Ja aleshores els promotors van sentir-se complaguts del paral·lelisme que suposava editar l’Ulisses en català des d’una llibreria i amb el suport d’aportacions voluntàries, el mateix procediment que havia fet servir Sylvia Beach el 1922 a Shakespeare & Co. Per arrodonir les similituds, Mallafrè va tardar set anys a enllestir la traducció del llibre (“amb una Olivetti Pluma 22, a tres espais, per a les correccions a mà”), el mateix temps que va dedicar Joyce a escriure’l. “No tenia cap pressa, ni l’obligació de lliurar-lo en una data determinada com passa ara sovint i que fa que algunes traduccions se’n ressentin”, comenta, però també aclareix: “Per sort, mai no he hagut de complir cap encàrrec per força.”

Mallafrè no era un erudit, sinó un beneit, com assegura en recordar que va llegir per primera vegada l’Ulisses quan tenia disset o divuit anys, en l’edició castellana de José Sala Subirats, per l’atracció que despertava, encara sota el règim franquista, “allò que era prohibit”. “No el vaig acabar, passa a les millors famílies”, admet. De tota manera, alguna cosa va cridar-li l’atenció: l’abundància de referències religioses, tan properes a l’adoctrinament nacionalcatòlic, i les coincidències dels jocs lingüístics joyceans amb la riquesa del parlar popular de la seva infantesa, ple de girs enginyosos, frases revesses, refranys, acudits, renecs. “Em va animar a explorar un català que encara era viu, malgrat Franco”, explica.

Sobre la dificultat de lectura que comporta la novel·la i la complexitat dels referents que Joyce hi va disseminar, Mallafrè la defensa assegurant que “hi ha un ordre dins el caos”: “Tot el llibre respon a un programa molt elaborat que ja comença amb Dublinesos i acaba en la disbauxa del Finnegans Wake. L’Ulisses, vista l’evolució, encara és assumible.” En tot cas, la dificultat prové de la quasi absència d’argument, tot i que no deixen de passar-hi coses. “Joyce representa una nova manera d’enfocar la novel·la a la qual els lectors no estaven acostumats. No és l’experimentalisme del segle XX, sinó una altra cosa: acaba amb una tradició i amb una manera d’escriure. Proust, amb qui se l’ha equiparat, representa de fet la culminació de la literatura del segle XIX, un món de cortines de vellut, encara que portat a la seva màxima expressió artística. Joyce més aviat és al costat de Kafka, en el sentit que inaugura una altra mirada.”

L’absència d’empatia i sentimentalitat pot ser una dificultat afegida per al lector d’avui, però Mallafrè s’afanya a puntualitzar: “Joyce és distant, però no hostil. Leopold Bloom, que al primer capítol presenta al vàter, podia ser ridiculitzat molt fàcilment, però el tracta amb dignitat i de fet reivindica que un jueu irlandès pugui viure amb normalitat, mentre que acaba escarnint el nacionalista fanàtic.” Mallafrè, que acaba de rebre el primer premi Montserrat Abelló de traducció per la seva trajectòria, elogia la “labor heroica” amb què autors com Jordi Arbonès van contribuir a fer arribar al públic en català els clàssics anglosaxons des de l’exili, i valora “la millora extraordinària” que ha experimentat la traducció des que va entrar a la universitat com a especialització. De tota manera, agraeix igualment la feina dels correctors, que considera que haurien de constar també als crèdits, com els dos revisors “de luxe” amb què va comptar: Jem Cabanes, per a l’Ulisses, i Andreu Rossinyol, per a Dublinesos.