El primer vol de la foto

L’estàtua de Colom ha estat objecte de burles des del mateix moment en què es va començar a construir. Però el que de veritat va impactar els barcelonins va ser l’enorme bastida, visible des de tots els punts de la ciutat, que es va utilitzar. Al setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa en van fer mofa més o menys així: tant de bo no s’hagués enretirat mai aquell esquelet de ferro i s’hagués prescindit del monument. El fotògraf que va fer seguiment de les obres, Antoni Esplugas, també va sentir una atracció irresistible per la gàbia del dit descobridor d’Amèrica, fins al punt de retratar-la, a la part més alta, en un primeríssim primer pla que és gairebé un treball artístic abstracte avant-la-lettre.

Això succeïa els anys previs a l’Exposició Universal del 1888 i Barcelona, que se sentia rica i poderosa, s’havia anat preparant per fer un salt d’escala. L’esdeveniment catalitzador dels seus anhels de modernitat va desencadenar un fenomen: “La producció d’imatges de la ciutat va augmentar brutalment”, remarca l’estudiosa en fotografia de la Universitat Pompeu Fabra Núria F. Rius, comissària de la mostra La ciutat davant la càmera, que presenta l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) fins al 23 d’octubre amb un centenar de fotografies dels seus fons, la majoria mai exposades.

La mostra viatja als orígens de la fotografia, encavalcats amb la renovació urbana de la ciutat que sortia de les cotilles de les muralles (van ser enderrocades entre el 1854 i la dècada del 1880). “La fotografia, amb la seva ràpida i massiva circulació, tindrà un paper fonamental en la configuració dels imaginaris de la Barcelona del segle XIX. No és un mer reflex dels canvis o un simple mirall de la realitat: hi incideix. Fotografia i ciutat evolucionen juntes i es contaminen mútuament”, raona Rius.

Aquesta imbricació és el que explica que el lloc predilecte de les primeres imatges que es van fer de Barcelona fos el Pla de Palau, “el cor de la ciutat burgesa”, on els adinerats indians es van construir els primers habitatges amb aigua corrent i els plans urbanístics el van privilegiar per erigir-lo en l’epicentre. La primera foto de Barcelona, que també va ser la primera de la península Ibèrica, es va fer, com se sap, aquí, el 10 de novembre del 1839, amb una càmera Daguerre que havia comprat a París la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. Es va organitzar una demostració oberta a la ciutadania i, en acabat, la fotografia, que mostrava la Llotja i els porxos d’en Xifré, es va sortejar. Mai s’ha localitzat, però en la mostra de l’AFB se’n poden veure d’altres que seguidament es van disparar en aquest mateix escenari principal del poder polític i comercial.

Els fotògrafs també van córrer a immortalitzar els edificis d’oci de les elits, com el Liceu. És la Barcelona triomfant. A tocar del temple de l’òpera, a la Rambla, hi tenia el seu estudi el francès Franck de Villecholle. Va arribar a la capital catalana el 1849, fugint de les revolucions del seu país. Mr. Franck, així se’l coneixia, i que com a retratista era el gran rival de la casa Napoleón, no va perdre el contacte amb París, d’on va portar les últimes novetats. Va crear les primeres vistes de Barcelona amb paper fotogràfic, en lloc del primitiu daguerreotip. I va ser un virtuós de l’estereoscòpia, la tècnica que dota les imatges d’un efecte tridimensional. El seu llegat es preserva principalment a la Biblioteca Nacional de França, que n’ha cedit per a l’exposició unes còpies digitalitzades.

Són anys de provatures del nou invent. “La mirada dels primers fotògrafs és hereva dels gravats romàntics del segle XVIII: la transparència, l’amplitud i la lluminositat marquen les representacions més primigènies de la ciutat. I aquests trets influiran sobre les noves concepcions urbanes”, explica la comissària. Per a les vistes panoràmiques, la tarima més privilegiada era Montjuïc, és clar. Els intrèpids fotògrafs també pujaven als campanars de les esglésies. Aquestes imatges són imbatibles per resseguir al detall les mutacions de Barcelona. Què n’ha perviscut i què no? El visitant s’hi pot entretenir estona.

La ciutat més històrica, la dels vestigis de l’esplendor medieval, no va quedar relegada. El Palau Reial Menor va ser fotografiat en el darrer sospir, poc abans de desaparèixer. La porta bizantina de l’església de Sant Miquel ja era una muntanya de pedres quan hi va arribar un fotògraf amb nas de reporter alertat pels atacs a edificis religiosos durant la revolució de la Gloriosa, el setembre del 1868, contra la reina Isabel II.

Una Barcelona que s’acomiada i una altra Barcelona que entra en escena. L’estació de França (1860) i el Mercat del Born (1876), immaculats en la seva estrena. I el recinte firal de la Ciutadella, a punt per a l’Exposició del 1888, del qual va ser fotògraf oficial Pau Audouard, però que sense permís també van documentar enfilats en terrats altres autors. A Esplugas li van adjudicar el monument a Colom i el globus captiu que es va instal·lar al parc, dalt del qual va fer les vistes aèries més antigues conservades i va retratar els barcelonins que van viure l’experiència del vol.

Un any abans del gran moment de l’Exposició Universal, va caure una nevada espectacular. Què van fer els fotògrafs? El mateix que farien els fotògrafs d’avui: sortir als carrers per captar aquells paisatges urbans tenyits de blanc tan insòlits. Un barceloní que es passejava pel pati de l’hospital de la Santa Creu mira a càmera i somriu.

A finals del segle XIX, Barcelona havia superat el mig milió d’habitants, però fins llavors eren pràcticament absents en les fotografies (com a anècdota, Mr. Franck tenia el costum de fer-hi sortir un sol home amb barret de copa). “A partir d’aquell moment, les persones es converteixen en un element definidor de la ciutat”, diu Rius. I aquí les veiem, passejant per un carrer Ferran ple a vessar, participant en les festes del quart centenari del dit descobriment d’Amèrica al passeig de Colom o enfollides a la plaça de toros El Torín. Coincideix, a més, que els fotògrafs comencen a dirigir l’objectiu a la nova Barcelona que s’està obrint pas a l’Eixample. Però aquí ja s’enceta una altra història, tant per a la fotografia com per a la ciutat.