Jordi Bonet, vida plena

Els familiars que els últims dies havien anat comunicant als seus entorns que Jordi Bonet Armengol s’estava apagant tenien, malgrat la tristesa, un sentiment reconfortant: “ha viscut una vida plena.” L’arquitecte que va donar l’impuls definitiu a les obres de la Sagrada Família durant els 27 anys que les va dirigir, del 1985 al 2012, va morir aquest dilluns a la nit als 97 anys.

Vida pleníssima fins pràcticament el final. El 2018, Bonet encara practicava amb una energia juvenil la seva afició per l’esquí, acompanyat dels seus fills, néts i besnéts, a La Molina, on en va fer el pla general d’ordenació. N’era un enamorat, de La Molina, i de la serra de Tramuntana de Mallorca. El 2019 concedia una entrevista a El Punt Avui, que seria l’última en un mitjà de comunicació, amb reflexions que eren com cops de puny sobre la taula. “Als catalans la cultura és el que ens ha fet irreductibles”, deia feliç perquè el papa l’acabava de nomenar membre honorari de l’Acadèmia dels Virtuosos del Panteó de Roma. 

Nascut el 1925 al carrer de la Princesa tocant al parc de la Ciutadella, en plena dictadura de Primo de Rivera, tenia “records solts però potents” de la Guerra Civil. Quin nen de deu anys no quedaria tocat per la imatge d’un revolucionari que el va apuntar a la cara amb una pistola? Tampoc podia oblidar que el seu pare havia sortit als carrers a protegir el patrimoni artístic amenaçat pels exaltats, “jugant-se la vida.”

El pare, el també arquitecte Lluís Bonet Garí, va ser una figura fonamental per ell. La lliçó? “Fer les coses no pensant en lluir-te, en el benefici propi, sinó en donar el millor servei a la persona que t’ha fet l’encàrrec i, encara més important, a la societat. Ser útil, ajudar a fer ciutat i a fer país, aquest va ser el seu principi, i també ha estat el meu. Em va ensenyar a estimar Catalunya en una època de foscor.” A estimar-la i a defensar-la: a can Bonet s’hi van promoure els primers actes de resistència cultural en la immediata postguerra.

Deixeble de Gaudí i director de les obres de la Sagrada Família del 1971 al 1980, Bonet Garí li va inculcar aquestes dues passions: pel geni de l’arquitecte català més important de la història i per la seva obra inacabada.

Bonet Armengol va girar com un mitjó el procés de la construcció del temple, accelerant-lo fins al punt que ja ningú gosava recórrer al tòpic que mai es finalitzaria. “Era un projecte complex, però impossible, no, en absolut. La història dels països l’expliquen en bona part els edificis. La Sagrada Família ha estat un desig col·lectiu que s’ha anat transmetent de generació en generació. Durant molt temps no hi havia diners, però hi havia voluntat, que és el que als catalans, un poble que hem estat a punt de desaparèixer –bé que ho han intentat, i ho intenten, els nostres poderosos veïns!–, sempre ens ha fet tirar endavant” sostenia.

Les polèmiques a l’entorn de les obres no el van intimidar: “No hem fallat a cap de les idees de Gaudí. Als seus successors ens ho va deixar tot lligat, no ens hem inventat res”. La influència gaudiniana va impregnar molts altres projectes que va signar com a arquitecte, principalment els religiosos: l’església de Sant Medir de Barcelona, de La Fortesa, de la Mare de Déu de Montserrat de Badalona, de Vinyoles d’Orís o el Monestir de Sant Benet de Montserrat.

Doctorat en arquitectura per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i diplomat en Housing Construction als Estats Units, en l’àmbit de l’arquitectura industrial va fer les fàbriques de les perfumeries Puig i Dana, la central hidroelèctrica de Xallas (Galícia) i la fàbrica d’Indústries Metàl·liques Castelló. El Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, l’Auditori Pau Casals del Vendrell, l’Orfeó Gracienc, així com la construcció de la Conselleria d’Economia i d’escoles arreu del país (Sant Gregori i Regina Carmeli de Barcelona, Joan XXIII d’Hostalets de Balanyà...) són alguns dels seus equipaments més destacats.

Va dirigir molta obra residencial, fent uns 2.000 habitatges, en particular per al cooperativisme obrer. I va restaurar les esglésies de la vall de Ribes, el Palau de la Música Catalana, la Capella del Palau Episcopal de Barcelona, el Castell de Porqueres, la Casa Cambó de Verges i la Casa del Prior de Pedralbes de Barcelona.

Del 1981 al 1984, va ser el director general de Patrimoni del primer govern de la Generalitat en democràcia. Ell va ser qui, amb el vistiplau del conseller Max Cahner, va adquirir a les monges del monestir de Sixena els controvertits 44 béns artístics del Museu de Lleida que la justícia espanyola va manar que tornessin a Aragó amb l’ajut de la força de la Guàrdia Civil. Bonet va explicar detalladament tots els passos que va fer en una entrevista exclusiva a aquest diari el 2017, desolat pels esdeveniments. Quan les religioses van contactar amb ell, va córrer a comunicar-ho als polítics aragonesos: “Els hi vaig dir: «Escolteu, que això que ens ofereixen és de casa vostra...» Em van dir que no hi podien fer res.” No tenien diners, li van etzibar en una trucada telefònica que van ventilar ràpidament. “La conclusió que en vaig treure és que no en volien saber res”, remarcava Bonet.

Les monges, que havien abandonat el monestir i havien vingut a viure a Catalunya (amb les obres), tenien pressa per vendre perquè s’estaven construint un nou convent a Valldoreix: “els vam donar exactament el que ens en van demanar, deu milions de pessetes. No vam regatejar ni una pesseta.” I amb autorització del Vaticà. “El paper ho deia ben clar: el permís per comprar el donaven a la Generalitat.”

Home de fe, la seva trajectòria també va estar molt vinculada a l’escoltisme, amb lideratges del moviment a nivell català, espanyol i internacional. Va presidir la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi del 1998 al 2011. Va escriure diversos llibres. Va continuar assessorant, amb humilitat, el seu successor a la Sagrada Família, Jordi Faulí. I va ser reconegut amb una llarga llista de premis.

Una vida pleníssima.