El temps passat va ser pitjor?

Quan observem en perspectiva, la idealització de la dècada dels setanta –per no dir l’horrorosa dels vuitanta– resulta odiosa. Certament, la ingenuïtat, els buits de poder i el capitalisme en les seves formes primitives permetien la subversió d’anomenar comunes pisos llogats compartits –es respectava, això sí, la propietat privada i la violació de domicili es premiava amb visita a la Model. Era diferent de l’estil actual, en què pots anar a treballar i trobar-te de retorn la sorpresa de tenir la casa ocupada sense poder-hi fer res més que avisar uns mafiosos perquè la buidin a canvi de milers d’euros o als Mossos perquè la situació s’allargui indefinidament en els jutjats. El que segur que s’ha perdut és la idea romàntica de pretendre canviar el món, que en els setanta s’amagava sota ideologies sovint abjectes com ara el comunisme i altres pràctiques poc comprovables. Tant feia, perquè l’esperit juvenil de les revoltes de París, Praga i Berkeley i l’antifranquisme lluitaven contra la massa burocràtica de l’Estat totalitari, que ha sobreviscut en una forma de burocratització pròpia de les narracions de Kafka. Vostès s’imaginen en els setanta un dirigent d’esquerres beneint l’actuació de la policia del país veí després d’assassinar trenta persones?

Em quedo, però, amb la imatge llibertària que vam veure a l’exposició Underground i contracultura a la Catalunya dels 70, que ha tingut un èxit extraordinari al Palau Robert: els racons de l’època, l’esperit comunal, la música i la poesia i la necessitat d’expressió. Si no tenies possibilitat de publicar en el búnquer de la premsa del Movimiento, t’inventaves una capçalera, convidaves els amics o afins i, després, et dedicaves a moure-la al carrer, a la feina i en les trobades polítiques i culturals. Aquella valentia també anava associada a uns preus més factibles. El lloguer no superava el deu per cent del sou i entrar a la impremta no significava haver de pagar crèdits milionaris. L’espontaneïtat anava associada a un capitalisme més primari que obria escletxes a noves formes. De fet, la revolta es va imposar entre la mort del caudillo i l’arribada del nou Estat que va pavimentar Adolfo Suárez i les seves reformes. Quan els socialistes van guanyar les eleccions el 1982, els somnis utòpics ja formaven part del passat, ens van entrar a l’OTAN i la repartició de càrrecs públics i sous ben pagats va tancar la boca de molts revolucionaris. Era millor allò que això? Crec que un estadi és conseqüència de l’altre. Qualsevol temps passat va ser millor? No, va ser pitjor, tot i les expectatives de llibertat, segurament infundades, ens van fer creure en sopars de duro.