Tots som Hamlet

Pujar la diversitat a l’escenari implica fer el teatre més gran, ampliar la perspectiva, refrescar els codis, revisar la dramatúrgia. Chela de Ferrari va accedir al desig d’un acomodador d’un teatre del Perú (Jaime Cruz) de pujar a l’escenari. S’havia fet un fart de vendre programes de mà i, ara, ha tingut l’oportunitat de ser-ne portada. Ho ha fet en companyia (amb altres actors amb síndrome de Down) i partint d’un dels texts que, diuen, l’havien apassionat més: fer de Hamlet. El teatre comunitari permet convertir el no professional en actor per uns instants. En mantenir una màgia en què l’escena és una tarima on fer denúncia i reivindicació, el repte és aconseguir atrapar l’espectador a partir d’algun polsim d’expressió artística.

Aquesta proposta, aplaudida internacionalment, assumeix el repte de reescriure Hamlet i el “ser o no ser?” a partir de la mirada, el cos i la veu d’aquests altres protagonistes. amb un sarcasme que resta cap compassió: els atorguen el paper de prínceps, persones privilegiades però que tenen limitada la capacitat de decisió. Com als Escenaris Especials, amb Clàudia Cedó en què són els àngels (Els àngels no tenen fills) o els qui poden participar de qualsevol joc i mai no pararan perquè són sucre (Mare de sucre). El teatre comunitari és empoderador i ha de pretendre emocionar l’audiència confrontant una realitat que és compartida dins del dia a dia però no prou empatitzada, assumida. La identificació teatral és el mirall que s’esberla en adonar-se d’aquesta distància. Els col·legues de Jaime Cruz no van aconseguir trencar la distància emocional amb el públic de l’estrena (amb massa professionals del sector que no sabien com entomar les propostes naturals de la producció: sortir a fer d’actors espontanis, ballar al final de la tragèdia, respondre a les preguntes obertes al públic...). Segurament, avui (com ahir), hi haurà una resposta més orgànica, menys forçada que ajudi a combregar sense manies.

Poc queda de Hamlet en aquesta versió. Els personatges com ara Ofèlia, Claudi, Gertrudis, l’amic Horaci, l’espectre del pare... Sense Laertes no hi ha duel amb traïció, perquè, de fet, Hamlet mai no mata Poloni amagat rere les cortines. Sens dubte, la trama coneguda de Hamlet serveix per parlar del llinatge dels 47 cromosomes (“una nota més alta que l’habitual”, es consolen). Si tots som Hamlet (la corona del príncep va rotant entre tots els membres), en realitat, qualsevol peça hauria pogut valdre. El vincle entre la trama de l’obra i la peripècia comunitària és més aviat pobra, a diferència, per exemple, de l’excés de vulnerabilitat de l’H +G, un Hansel i Gretel protagonitzats per nois amb diversitat funcional que els feien més febles davant la maldat de la bruixa del conte.