“No freqüento l’enveja”

No sé com resumir 28 anys en unes poques frases. Aquestes temporades van ser espectaculars, no sense ups & downs & delicte & poesia... Moltes aventures, experiència i aprenentatge amb bons mestres d’oficis diversos; m’he embotit en els ravals marginals, en els millors hotels i restaurants, assegut en mesas chicas. El final del segle va ser insòlit, salvatge, molt creatiu però disparat fins a nivells de consciència i hedonisme que em costa creure i tampoc puc recordar del tot, incloent-hi una escletxa de cinc anys força aparatosa... Vaig aprendre amb els mestres dels conceptes i l’art. I no vaig aprendre res, en això estem.

Els porteños som incontinents, i jo soc músic tots els dies de l’any i algunes nits o la relació inversament proporcional. Per temporades he gravat molt o moltíssim, sense horaris, instal·lat per gravar i res més. Soc igual de gandul que la resta però vaig tenir èpoques d’insolència creativa. Em defenso amb Àtila i elefants. Potser tenen raó.

Els discos ja van desaparèixer, no val la pena ni queixar-se; però sí que en tinc un munt i els trio bé. Els escolto en pecaminosos sistemes d’àudio i sempre la música d’altres. Tinc equips per escoltar discos i altres per a les nostres pròpies gravacions. Escoltar és un sisè sentit. Estudio i aprenc. M’agrada el CD i el long play. No soc un col·leccionista àrab, tinc coses bones i ben elegides. En termes generals, treballem com si els discos no existissin ja fa anys. M’encanta la vella escola que va ser la que va posar la música en discos.

Soc un producte (fallit) de la cultura rock... d’aquells consums culturals, aquella llibertat insubmisa i un cert surrealisme gironí; de nedar contra corrents poderosos, de veure aquell cinema i llegir aquelles coses, sí, és clar.

En ell hi ha components de rock’n’roll generation com també n’hi ha a la salsa, el jazz i el flamenc; és generacional, crec. Julio Iglesias és universal, ho transcendeix tot perquè coneix l’Everest inexplorat. L’ha vist. Tampoc m’enganxo al clixé del rock’n’roll. És una força estranya dins de les persones, una cosa que ens és contemporània. Els artistes bohemis i maleïts.

Aquesta descàrrega de jazz i pop respon al so del trio amb el qual vam girar el 2016 i el 2017, perquè vam gravar el disc en aquell període. Amb aquest raïm de cantants (figures i llegendes) no li falta sentit: trasllada el repertori a una altra galàxia. Estàvem a l’estudi registrant el trio, després ens vam aliar amb [el productor] Carlos Nerea per gravar els duets i altres menages. És part d’un pont sonor qe comença amb Romaphonic sessions (2016), després ho vam tocar en gires i vam gravar aquests duets celestials.

L’Amèrica Llatina tampoc no es coneix a ella mateixa com potser dona a entendre el documental en qüestió. Buenos Aires és una bombolla, de desconeixement no ens en falta. Tampoc no ens coneixem tan bé entre nosaltres ni va tenir sempre un marc favorable per exportar música. És normal que les regions discogràfiques tinguin les seves pròpies coses per vendre i l’Argentina no estava en els plans multinacionals fins a final dels anys vuitanta. Ara hi ha altres mitjans per escoltar música però al segle passat era més complicat sortir d’una regió determinada.

No ho sé. Però ara comprovo que el rap argentí agrada aquí. És el relleu urbà.

Era un músic incipient de segona fila, instrumentista. Ni pensava a cantar i escriure cançons; no m’hauria permès la insolència de tan sols imaginar això d’ara. Però després també crec que són la mateixa persona que als 17 anys però més polit en el... pursuit of cool.

D’adolescents canviàvem discos de segona mà al parc Rivadavia: Deep Purple i les coses bones d’aquells anys, a més de les perles del rock argentí. L’última compra va ser una primera edició del segon disc de Canned Heat, dos de Harvey Mandel, un de Family i el primer de Stephen Stills. Conec les meves limitacions, no freqüento l’enveja; soc respectuós admirador dels meus col·legues d’ofici. M’encanta escoltar discos bons, millor si no són els meus.

Som la mateixa banda que va fer gira el 2019 i va suspendre el 2020: Julián Kanevsky a la guitarra elèctrica, Germán Wiedemer al piano i teclats i Martín Bruhn a la bateria, sense pistes ni afegits tecnològics, ni un. Aquest any hem millorat cantant i fem un repertori de rock per escoltar, ben balancejat.

Ho recordo tot o gairebé. Vam gravar a l’estudi on havien estat Nirvana i Billy Ray Cyrus. Vaig visitar les botigues de marihuana lliure i vam gravar en un ambient cordial i distingit.

Aquest any preparem discos de l’arxivoteca: una edició ampliada d’Honestidad brutal, en tres LP; preparem dues coses en directe i altres d’estudi. De gravacions completament noves, n’hi ha dues en marxa per a l’any vinent. Reptes per posar-me a prova com a cantant.

Celebrem que no creiem en res, per l’amistat i la música. Som desconfiats i insubmisos. A tenir consciència i a permetre’s el benefici del dubte, xavals! I al lloro!