Ambient propici, desacord manifest

Les dramatúrgies d’Àlex Rigola viatgen cap al minimalisme lúcid amb Txèkhov (La gavina, Vània, Ivanov): Ha fos el personatge en l’intèrpret i, a la vegada que explica la seva peripècia, avança la trama del clàssic. Ara, en aquesta Ofèlia torna a jugar amb el quasi contacte físic i mira de respondre a una urgència social a través del passatge clàssic.

El suïcidi es planteja com una sortida davant d’un mur infranquejable, davant la por de l’abisme, de l’amenaça constant. I una noia que té una avaria al cotxe en un bosc ofereix aquesta vulnerabilitat amb safata. Ella escolta una entrevista per la ràdio que resumeix Hamlet com a personatge romàntic que decideix dubtar, deixar de ser obedient. I Ofèlia, que no entén aquest canvi de rol, queda en fora de joc i es deixa vèncer per l’aigua.

Està bé centrar Ofèlia en el suïcidi, un motiu de mort que s’ha incrementat a l’Estat espanyol des de la pandèmia. Si a Boja l’actriu diu que “deixar de viure no és una opció”, una altra lectura ben dura és No m’oblideu mai. Rigola pretén arribar al suïcidi des d’una certa sublimació del personatge. Però el desacord amb Hamlet no sembla prou agònic per a aquest desenllaç, pel que veiem a Can Trinxet.

La noia (una entregada Roser Vilajosana que ja va participar a 23F anatomia d’un instant) comença a veure unes ombres que (aparentment) l’espanten. Sota les fulles, l’ataquen els insectes i només es calma amb la lectura de Murakami i el ritual de les fulles (que trasllada a la pintura de John Everett Millais). Tot i la destil·lació poètica en un espai que permet que l’actriu miri de fit a fit cada espectador, el dard no encerta el globus de l’emoció. Tot és virtualment emotiu però fins i tot Murakami es fa sobrer. Interessant és la recerca; fallit el resultat.