Tatuatges

Un disc de vinil grava la música als solcs. La vida dels presidiaris de Texas, carn dels treballs forçats, era sobreviure a les rases que els obligaven a fer. Aquells solcs són com tatuatges que encara tenen impresos els descendents de l’esclavisme. The B-Side és un viatge senzill i directe al món tenebrós de la impunitat dels privilegis blancs. La companyia treu la pols amb una camussa i deixa que el disc agafi volum a partir dels cossos de tres actors i una càmera subtil que projecta passat i present. Ho fan amb molta subtilesa, limitant al màxim el material.

La companyia nord-americana, que devia ser de les primeres a incorporar l’emissió d’imatges en l’escena (Hamlet, Grec 2006), ara és molt més fina. Han recuperat pes els actors i el que viuen (cantant-ho i compartint-ho). L’escena es trasllada a l’estudi d’un dels intèrprets a Nova York, amb els seus discos, la finestra per on contempla el dia a dia mentre deu reposar la música amb auriculars... Tot és simple, directe, sense massa ambigüitats, des de la veritat escènica, aprofitant les coincidències de la vida per fer-ho brillar en escena.

Sense pràcticament debat, només compartir el plaer d’escoltar i de cantar en grup (com a la presó) l’ambient evoca altres moments de la literatura com les trobades de jazz amb el Club de la Serpiente de Rayuela, de Cortázar, per exemple. Si el jazz es desviu en les catàstrofes dels baixos fons, les cançons de treball traslladen a situacions d’injustícia arbitrària, de treballs que devien substituir l’esclavisme de dècades enrere en uns estats de l’Amèrica del Sud, principalment. Només puntualment, s’afegeixen com si fossin peus de pàgina en el llibre que també va editar Bruce Jackson, el mateix que va anar gravant les cançons i les converses als anys seixanta en un disc.

Sense necessitar cap representació, només sentir en la veu que reprodueixen, fins i tot la tos accidental gravada al disc, passen per la imaginació de l’espectador les escenes del capatàs dalt del cavall imposant la seva llei. Només el cant els alliberava. És la cançó el que ha permès mantenir viu el seu record i fer-lo ressonar ara que el Black Lives Matter torna a ser cap de pancarta de manifestació a Amèrica. No s’hi fa ni una sola referència; no cal, seria massa evident.The Wooster Group fa atractiu el que podria ser ensopit.