Comiat exitós

Després de la intensa matinada de divendres, en què van regnar els granadins Los Planetas, amb un concert erràtic que va anar de menys a més, i els nord-americans Low, protagonistes de la millor actuació del dia juntament amb Spiritualized, el Primavera Sound es va acomiadar ahir amb un balanç global notable, tant en l'apartat artístic com en el popular. La més que bona afluència de públic s'ha mogut en xifres molt semblants els tres dies, similars als dos anys anteriors i fins i tot superiors en algun moment puntual, com la nit de dijous, l'única en la qual es van viure cues molestes, extenses i esgotadores en els accessos. I si la resposta del públic ha estat molt positiva, el mateix es pot dir, en termes generals, de la dels artistes participants: hem pogut tornar a gaudir de concerts magnífics de grups inèdits per aquí, de llegendes en més o menys forma o de nous descobriments pendents de judici crític.

En la seva jornada de cloenda, però, la gran protagonista era la cantant i compositora nord-americana Patti Smith, vella coneguda dels aficionats al rock barcelonins que arribava al Primavera Sound en la que en teoria és, segons corre el rumor i es comenta, la seva darrera gira. La veritat és que veient-la dalt l'escenari es fa difícil creure que s'estigui acomiadant, motiu que convida a pensar que hi haurà futures aparicions en viu.

Puntual, la Smith va sortir a escena disposada a presentar un repertori conegut, en el sentit que darrerament s'està dedicant a revisitar els grans himnes de la seva trajectòria i també a rodar en directe algunes de les versions que ha enregistrat en el seu últim disc, Twelve. Acompanyada dalt l'escenari per Lenny Kaye, Jay Dee Daugherty, Tony Shanahan i el seu fill, Jackson Smith, l'autora de Horses va picar una mica de totes bandes per orquestrar el seu xou, notablement descafeïnat durant gran part del recorregut. Li va faltar força, intensitat i dinamisme, i la veritat és que el so, sovint superat decibèlicament per l'escenari CD Drome, no va ajudar. Entre les versions de rigor del nou treball va sonar especialment motivada i enèrgica Gimme shelter, dels Stones (amb dedicatòria al promotor català Gay Mercader) i tova i dispersa Smells like teen spirit, de Nirvana; com a contrapunt, també hi va haver temps per als grans clàssics dels seus primers discos, amb parada obligatòria a Privilege (Set me free, tema d'inici), Free money, Because the night, Gloria o Rock 'n' roll nigger, peça de comiat.

Patti Smith va acaparar gran part de l'interès del públic, sobretot el més adult, però l'última jornada del festival estava farcida de noms il·lustres. Com el de Damon Albarn, cantant de Blur, que presentava en societat el seu projecte The Good, The Bad & The Queen: tot i els problemes de so que van patir, el directe els va millor que l'estudi, i en general el vocalista i la seva banda van mostrar ofici i alguns instants brillants. Els altres grans secundaris de la nit eren els nord-americans Sonic Youth, que van revisitar el seu àlbum més important, Daydream nation. Amb ells s'iniciava l'esprint final del festival, que tenia en Wilco, superades les dues de la matinada, el seu explosiu i esperat epíleg d'or.