Doble llum de Vega

El 43è Festival de Begur va començar, abans-d’ahir, amb el concert de Suzanne Vega, cronista de Nova York i veritable trobadora del nostre temps. Un públic internacional i de mitjana edat formava cua per accedir al recinte de les Escoles Velles, un bonic pati amb magnòlies, on ràpidament van sonar queixes sobre l’escàs espai vital entre les petites cadires de polietilè. Al firmament despuntava Vega, l’estel blavós de la constel·lació de la Lira, com una telonera que va romandre inadvertida. L’estrella de la nit era Suzanne Vega, que es va adreçar amb humor i sensibilitat als espectadors, en una incidental barreja d’anglès i castellà. Acompanyada pel guitarrista irlandès Gerry Leonard, van oferir una primera mitja hora esplèndida de clàssics com ara Marlene on the Wall, Small Blue Thing i Gypsy, himnes delicats amb lirisme, arpegis i veus compassades.

Aquest registre indie folk és per a molts seguidors la faceta més quintaessencial de la cantautora, però Vega també ens va ensenyar la seva altra vessant, més propera al music-hall i al cabaret, ballant amb el barret de copa al so de Heroes go down i I Never wear white. S’ha de dir, malgrat tot, que aquests temes més rítmics resulten mancats de textura i fondària només amb veu i dues guitarres.

Després de dedicar cançons al poble ucraïnès, al polític i escriptor Václav Havel i fins i tot a les seves ties, va rematar la vesprada amb els màxims èxits, Luka i Tom’s Diner, tornant ràpidament per reivindicar en el bis Take a walk on the wild side de l’amic Lou Reed. El públic va acomiadar amb un aplaudiment dempeus l’artista, saludant el talent, la simplicitat i el compromís que sempre han estat els matisos de la seva llum.