Diva poc generosa

No és fàcil madurar si ets una diva pop, a menys que et diguis Madonna. Aquest és un món basat en aspectes tan efímers com ara la joventut, la bellesa, l’èxit instantani i massiu, i la fidelitat d’un públic que canvia de referents amb la celeritat amb què es van succeint les noves modes i tendències. O sigui: avui ho ets tot, demà no ets res. En aquest sentit, a Christina Aguilera les coses no li han anat gens malament: porta més de dues dècades col·leccionant èxits, des del seu debut homònim del 1999 que s’obria amb Genie in a bottle i What a girl wants, que òbviament van tenir un lloc destacat i van ser rebuts amb una sonora reacció del públic en el seu concert de dissabte al Festival de Cap Roig. Concretament, els dos hits van completar amb les més Bionic i Vanity, totes dues del 2010, el segon dels cinc actes en què estava estructurat el concert.

Sí, cinc actes, però en realitat Christina Aguilera només va estar en escena uns 70 minuts –després d’un retard de mitja hora en l’inici del concert– i, en realitat, tampoc no va ser exactament així, perquè la diva va abandonar sovint l’escenari per delegar el pes de l’espectacle en els seus sis ballarins, tres nois i tres noies; en un acurat muntatge videogràfic en homenatge constant a si mateixa, i en el seu competent trio vocal, amb dues veus femenines i una masculina. Amb ell Christina va interpretar en duet l’emotiva Say something, en un dels moments més intensos d’una nit en què la cantant no va ser prou generosa, ni en temps ni en ganes de satisfer el seu públic. Si a més es té en compte que les entrades costaven entre 200 i 340 euros, és evident que algú podria sentir-se estafat. Potser aquests són els estàndards dels espectacles de Las Vegas, però aquí encara es demana a l’artista que suï la samarreta o, en aquest cas, el vestit de vampiressa futurista –que va anar modificant lleugerament al llarg de la nit, sempre mostrant els atributs dels seus voluptuosos 41 anys– quan pagues una entrada, i més per un preu de tres dígits.

Però encara va ser més notori que, tenint un disc nou en el mercat, Aguilera, en què reivindica les seves arrels equatorianes –segurament, un intent de fer-se un lloc en la poderosa escena llatina, la de Rosalía, que el mateix dissabte omplia el Sant Jordi–, no només li dediqués el tercer acte, amb Santo, Suéltame i Para mis muchachas, sinó que tampoc fes ni el mínim esforç per comunicar-se amb el públic en la que ven com la llengua dels seus ancestres. Pur màrqueting.

Amb la meitat dels quatre músics de la banda semiamagats rere l’aparatosa estructura de l’escenari, tot el protagonisme va ser per a la diva –quan hi era– i per als seus ballarins. No deixa de ser curiós que el gran moment de la nit fos, per cloure el quart acte, la versió del Lady Marmalade de Labelle (“Voulez-vous coucher avec moi ce soir?”) que va gravar fa més de vint anys amb altres reines pop del moment per a la pel·lícula Moulin Rouge! En el cinquè i últim acte, Christina Aguilera encara va poder demostrar que té una gran veu en cançons com Beautiful i Fighter, però el regust final va ser un xic amarg.