Rebel·lió al Paradís
Helena Tornero insisteix en la seva adaptació de ‘Paraíso perdido’, que s’estrena al Grec aquesta nit i que ha dirigit Andrés Lima, en el paper d’Eva per rebel·lar-se
El director del Grec, Francesc Casadesús, va voler recuperar la tradició de la cultura europea en el Grec del 2022, després d’haver fet la volta al món en les cinc edicions anteriors. Per això, possiblement, coincideixen dues versions del Paradise lost de John Milton. Aquesta nit s’estrena l’adaptació que Helena Tornero ha fet per a un muntatge que dirigeix Andrés Lima i que, després de dues vetllades a l’Amfiteatre, tornarà al Romea per Nadal, a més de fer temporada al Centro Dramático Nacional i una gira estatal, previsiblement. Pere Arquillué (Déu) i Cristina Plazas (diable) capitalitzen un repartiment que es completa amb Lucía Juárez, Rubén de Eguia, Elena Tarrats i Laura Font.
La presència d’Eva al Gènesi és pràcticament circumstancial. Només serveix per entabanar Adam i menjar de l’arbre prohibit. I, a conseqüència d’això, quedar expulsats del Paradís, que havia creat Déu per a gaudi de la humanitat. Tornero s’hi rebel·la i ha volgut posar veu als pensaments d’Eva, que sovint ha deixat la dona com la que porta la destrucció i la desgràcia, la que arrossega la culpa als ulls del cristianisme. Déu, en principi, és qui té la capacitat de privar el mal: si sap tot el que ha de passar i passarà pot corregir les possibles desviacions que poguessin efectuar Adam i Eva. Però no ho fa. Per a Andrés Lima, aquest teòric lliure albir (deixar que la humanitat s’equivoqui i s’autocontroli) és pervers. Si es donés plena llibertat per decidir, no hi hauria d’haver cap càstig si es pren la decisió que Déu no considera oportuna.
Per a Cristina Plazas, el paper de Satan és el que busca una venjança dels àngels caiguts. S’enfronta a Déu i assumeix la seva possibilitat de fracàs, “una humanització” del personatge que s’apropa molt a l’actitud dels mortals. La rebel·lió és un clam a la llibertat i a la maduresa de prendre decisions. Lima categoritzava, la setmana passada en la roda de premsa: “Ja no és allò del penso ergo existeixo; si no decideixo ergo existeixo.” Finalment, Arquillué admet que el Déu que interpreta, per una banda, és com el narrador omniscient; per l’altra, el personatge, i, finalment, ell mateix com a actor. I és que l’ofici d’actor ha estat perseguit i qüestionat per l’Església des que les representacions van escapar-se dels actes sacramentals religiosos i basteixen plataformes que posen en qüestió els privilegis del poder.
Revisió postpandèmica
Està vist que la pandèmia ha portat a una certa revisió de valors, a buscar camins que refacin les normes de la comunitat. Coincidint amb aquesta doble versió, la setmana passada es va estrenar Prusik, de La Intrusa, en què es convidava una societat matriarcal a trobar i redescobrir el paradís perdut, i la companyia de circ Psirc plantejava una societat postapocalíptica a Després de tot.
John Milton (1608-1674) va ser un poeta i assagista anglès que va publicar Paradise lost, un pensament que seria precursor de la Revolució Francesa, un segle més tard. Amb aquest poema èpic, que podria agafar la volada d’epopeies gregues com l’Odissea, acaba parlant “de nosaltres mateixos”, insisteix Lima. Aquesta obra és molt habitual com a lectura obligatòria per als alumnes anglesos, com ho poden ser El Lazarillo de Tormes i El Quixot a l’Estat espanyol (o el Tirant lo Blanc i Mecanoscrit del segon origen en terres catalanes), comentava Helena Tornero en la presentació.
El diable i la humanitat estan cridats al fracàs. Perquè Déu sempre sap què succeirà i podria corregir-ho o, com a mínim, penalitzar els que actuen fora del seu ordre preestablert. En aquest sentit, hi ha una incapacitat de fer la revolució, avança la dramaturga. Però Plazas en discrepa parcialment perquè “tot i poder ser un titella a mans de Déu aconsegueix fer un viatge que modifica i amplia les possibilitats de decisions, “obre una via que refarà el curs de la història”.
Tornero ha posat un altre element d’actualitat sobre la taula. La humanitat té el poder sobre els animals i la natura, segons el Gènesi. I és la seva voracitat la que ha dut el planeta a un canvi climàtic que està empitjorant les condicions de supervivència al planeta.
