Crítica
òpera
El poder del Teatro Real
Fa onze estius que, amb una Maria Guleghina pletòrica com la malvada Abigaille, l’Orquestra i el Cor (reforçat amb la Polifònica de Puig-reig) del Liceu van interpretar Nabucco en versió concert a Peralada. Eren uns temps en què a la llotja de l’auditori del festival, com va ocórrer en aquella ocasió, s’hi reunien presidents i expresidents de la Generalitat, a més de presidents d’entitats bancàries, és a dir, de part del poder real. Dissabte, aquesta òpera de Verdi (convertida, a mitjan segle XIX, en símbol del desig de llibertat del poble italià, que, a partir del llibret d’inspiració bíblica escrit per Temistocle Solera, es va identificar amb els jueus envaïts pels babilonis comandats per Nabucodonosor) va tornar a Peralada amb el protagonisme de l’Orquestra i el Cor del Teatro Real de Madrid, que van exhibir el seu poderío com a formacions ben fornides: ens ho van passar davant dels nassos i les orelles. També va ser en una versió concert (que sempre convida a la nostàlgia de la representació) que, en aquest cas, recicla la producció d’un muntatge del Nabucco amb què el Teatro Real ha clos la temporada.
Amb direcció escènica d’Andreas Homoki, que trasllada l’acció a l’època de Verdi (i així, doncs, del Resorgimento) fent que els babilonis es converteixin en austríacs vestits de manera imperial i els jueus, en italians amb robes humils, el muntatge es va representar a Madrid aquest mateix mes de juliol. En la versió concert arribada a Peralada, es manté la nombrosa formació orquestral i coral, així com el director musical Nicola Luisotti i alguns dels solistes principals dels diferents repartiments, com ara la potent soprano italiana Anna Pirozzi, encarnant la guerrera i ambiciosa Abigaille, que potser és pèrfida i despietada (fins a la redempció final) perquè no té ningú que l’estimi; la mezzosoprano valenciana Silvia Tro Santafé, delicada intèrpret de Fenane, germanastra d’Abigaille (la qual, sent totes dues filles de Nabucco, descobreix que, d’origen esclau, va ser adoptada) feta captiva per Zaccaria, sacerdot suprem d’Israel, i el baix rus Alexander Vinogradov, intèrpret de Zaccaria, que confia Fenane a Ismaele, que està enamorat de la presonera, cosa que enfurisma Abigaille perquè ella està enamorada d’ell, nebot del rei d’Israel. Ho explico per donar compte dels embolics d’un llibret delirant que, com tants d’altres d’operístics, resta sublimat amb la música.
Sense representació, de fet, restava la música i les veus. Pel que fa a la primera, Nicola Luisotti hi aporta una direcció que dona molta energia a la partitura amb una sonoritat tant robusta com precisa. Pel que fa a les segones, s’ha de tenir present la importància que en aquesta òpera té el cor, i no només amb relació al cèlebre Va pensiero, que, ai, espera que el pensament sigui divinament inspirat per una melodia que faci del patiment, virtut. Aquest “cor dels esclaus” l’hem escoltat milers de cops fins a l’avorriment, però va donar gust sentir-lo d’una manera poderosa i alhora matisada.
Quant als solistes, van ser especialment valorats l’esmentat Alexander Vinogradov i el baríton romanès George Pétean (Nabucco), molt consistents, i encara més Anna Pirozzi, que va abordar Abigaille amb temperament dramàtic i amb una gran força vocal la tessitura (una matasopranos) del personatge, però que, a parer d’aquesta cronista amb l’oïda cada cop més ultrasensible a mesura que es fa vella, va xerricar una mica en els aguts de les coloratures.