Cinema

50 anys de polèmica

La controvertida pel·lícula de John Waters ‘Pink Flamingos’ arriba al mig segle i encara manté el públic dividit, com molts altres títols de la història del cinema

La Biblioteca del Congrés dels EUA ha declarat el film “culturalment i estèticament significatiu”
Maria Schneider, el 2007, va explicar el seu drama real viscut a ‘L’últim tango a París’

La primera imatge que el record sol oferir a algú que ha vist Pink Flamingos (1972) és l’última seqüència. L’actor i cantant Divine, protagonista principal d’aquest film força coral, recull l’excrement que un gosset acaba de deixar anar al carrer i se’l menja. Sense trucatges. Una imatge que serveix de botó de mostra d’un film –que bé podria dur el terme punk en comptes de pink– que John Waters (Baltimore, 1946) va escriure, produir, dirigir i editar fa tot just 50 anys i que encara es manté viu, en el sentit que el podem trobar en plataformes com Filmin i que fa menys d’un any va ser considerat “culturalment, històricament i estèticament significatiu” per la Biblioteca del Congrés dels EUA i, per tant, seleccionat per ser preservat a la National Film Registry.

Tot i l’embolcall polèmic que genera divisió entre els espectadors d’aquesta pel·lícula, no deixa de ser una comèdia. El que per a uns és estripat però divertit, per a altres és de mal gust i reprovable.

Waters va triomfar en el cinema comercial amb Hairspray (1988), però Pink Flamingos continua sent un dels seus films més recordats i va convertir Divine en estrella del cinema underground. De nom Harris Glenn Milstead, Divine (Baltimore, 1945 - Los Angeles, 1988) era amic d’infantesa de Waters i va aparèixer a la majoria dels seus films.

Babs Johnson (Divine), una drag queen obesa, viu en una rulot amb la seva mare –amb mentalitat infantil i addicta als ous de gallina–, un germà pòtol i una amiga voyeur. La porta de la rulot la custodien un parell de flamencs de plàstic de mida natural, que donen nom al film.

Babs Johnson és considerada per un diari local “la persona més immunda del món”, distinció que porta amb orgull. El matrimoni format per Raymond i Connie Marble –que segresten joves i les embarassen i venen els nadons a parelles de lesbianes– faran el que calgui per prendre-li el títol honorífic.

Aquesta és l’excusa argumental que permet oferir un mostrari d’escenes provocadores, amb incestos, violència, sexe explícit, escatologia..., en contraposició a la societat conservadora nord-americana de l’època. Divine és una antiheroïna dins i fora del film perquè, tot i que mai va ser activista, va ser un model a seguir per al col·lectiu LGTBIQ+.

Altres film polèmics

La comèdia Pink Flamingos és només un dels molts films polèmics que podem trobar. Una altra comèdia –en aquest cas, considerada com una de les millors– que va tenir problemes per aconseguir finançament acusada d’irreverent amb el catolicisme va ser La vida de Brian (1979), dels Monty Python, produïda pel beatle George Harrison, que es va jugar el seu patrimoni aportant-hi tres milions de lliures. Com va dir l’actor Eric Idle, “George ha pagat l’entrada de cinema més cara de la història”.

La poca tolerància dels fidels religiosos ha generat altres polèmiques, La última tentación de Cristo (1988), de Martin Scorsese, i Et saludo, Maria (1984), de Jean-Luc Godard, serien dos exemples.

Altres temes que solen provocar rebuig quan es porten fins a l’extrem són el sexe i la violència. I sovint van juntes. Alguns exemples pel que fa al sexe no convencional que van despertar moltes controvèrsies són Saló o los 120 días de Sodoma (1975), de Pier Paolo Pasolini, en què a través de simbolismes fa una denúncia del feixisme; Calígula (1979), de Tinto Brass; Garganta profunda (1972), de Gerard Damiano, el primer film pornogràfic que va entrar a les sales comercials; Fóllame (2001), de Virginie Despentes –autora de la novel·la en què es basa– i Coralie Trinh Thi; NEKRomantik (1987), de Jörg Buttgereit, amb la necrofília de fil conductor...

L’últim tango a París (1972), de Bernardo Bertolucci, va atraure molts catalans a Perpinyà per veure-la. Ningú va saber, fins 35 anys després de l’estrena, un element dramàtic afegit. La protagonista, Maria Schneider, va confessar que no sabia res de la famosa escena de la mantega i es va sentir realment violada –tot i que no va ser penetrada, sí que va ser humiliada– per Marlon Brando davant l’atenta mirada de Bertolucci. Tots dos havien decidit no explicar-li l’escena per aconseguir llàgrimes reals de la joveníssima actriu. El moment ha passat a la història, però ella ho va pagar amb drogoaddicció i intents de suïcidi.

El danès Lars von Trier també acostuma a anar acompanyat de la polèmica, com a Nymphomaniac (2013) i Anticristo (2009), en tots dos casos pel fet de ser massa explícit. Stanley Kubrick va tenir problemes amb Lolita (1962), basada en la novel·la de Vladimir Nabokov, i La naranja mecánica (1971), basada en la novel·la d’Anthony Burgess i, com Calígula, protagonitzada per Malcolm McDowell. En el primer cas, perquè mostrava la relació entre un adult i una adolescent; en el segon, perquè mostrava un món futur hiperviolent.

L’austríac Michael Haneke també té alguns films que han despertat crítiques enceses entre una part del públic i dels experts. Per exemple, per la violència –més implícita que explícita– de Funny Games (1997), de la qual ell mateix va fer una nova versió el 2007, i per La pianista (2001), amb una visió del sexe pertorbadora, tot i que el film està molt ben considerat en la resta d’aspectes.

La majoria dels films que fins ara hem comentat tenen al darrere bons directors i bons actors, una altra cosa són les pel·lícules de qualitat més limitada que compensen la falta de recursos amb una violència brutal, gore, i que també poden arribar a ser pel·lícules de culte, com la La matanza de Texas (1974), de Tobe Hooper, i Holocausto caníbal (1980), de l’italià Ruggero Deodato, acusat d’encobrir una snuff movie –una cinta amb assassinats reals–, cosa que va desmuntar portant a la televisió actrius i actors que se suposava que havien mort realment durant el rodatge. Aquest era el grau de realisme d’un dels films pioners en el format de fals documental.

De pel·lícules relacionades amb violència extrema n’hi ha moltes, en la seva totalitat o per escenes puntuals, com La isla (2000), del coreà Kim Ki-duk, un bon film amb un parell de moments relacionats amb un grapat d’hams que costen de pair.

Altres pel·lícules només aptes per a estómacs de ciment són Los hombres detrás del sol, Ilsa, la loba de las SS, Visitor Q, A serbian film, Martyrs, Ichi de Killer, Schramm...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.