Adeu al gran Sempé

Jean-Jacques Sempé, que signava les seves obres només amb el cognom, va morir ahir, acompanyat de la seva família, segons va informar la premsa francesa. Va néixer el 17 d’agost del 1932, a la localitat de Peçac, a la Dordonya. Per tant, estava a punt de fer els 90 anys.

Va començar de molt jove, als 14 anys, a publicar aquarel·les –tècnica que solia emprar i que dominava– a la premsa regional i va arribar a ser habitual en capçaleres com ara Punch, Paris Match, Cristal, L’Express, Triunfo i Die Woche. Va signar més d’un centenar de portades de la prestigiosa The New Yorker, per a qui va treballar uns 40 anys.

El 1950 va crear amb René Goscinny –guionista de sèries com Astèrix i Obèlix i Lucky Luke–, el personatge d’El petit Nicolas, que seria la seva creació més popular, tot i que en té d’altres de destacades, com ara Monsieur Lambert i Marcellin Caillou. D’exemplars de títols protagonitzats pel petit Nicolas en va arribar a vendre uns cinc milions, i això que l’últim es va publicar fa molt, el 1964.

Sempé va néixer en una família humil i somiava ser músic, però va acceptar la frustració: “És més fàcil trobar un paper i un llapis que un piano”, va declarar més d’una vegada. No va ser músic però sí melòman i va recollir la fascinació per la música a Els músics, un llibre il·lustrat –sense paraules, com bona part de la seva obra–, i també va mostrar la seva mirada del món, sovint crítica, altres vegades amable, en obres com Misteris insondables i Raoul Taburin, en què, a través d’un mecànic de bicicletes de poble, fa un homenatge al Tour de França. Va mostrar sovint el localisme francès, però sobretot va destacar retratant la grandiositat de París i de Nova York. A París hi va viure la major part de la seva vida i a Nova York se n’hi hauria anat “si no hagués estat per la barrera de l’idioma”, va admetre.

Tenia habilitat per mostrar com podem arribar a ser de petits davant el món, sempre amb un humor subtil i un traç elegant, gairebé esquemàtic o minimalista, de vegades carregat de detalls. Podia mostrar grans avingudes, sorolloses, plenes de trànsit, per exemple, amb petits personatges perduts en la immensitat, insignificants. Era un dels seus temes preferits. Algunes de les seves obres, en especial portades, han estat reutilitzades en cartells i elements de decoració.

Encara estava en actiu per a la premsa i, fa pocs dies, el setmanari Paris Match va publicar el que serà el seu últim treball. S’hi veu un pintor retratant una dona ajaguda damunt l’herba que diu: “Pensa a no oblidar-me.” Molt premonitori, oi?