Formació de la identitat, eclosió i resistència

M’assabento de la mort de Josep Espar Ticó, l’home que col·laborà en tantes i tantes iniciatives, com explica detalladament en les seves memòries, i que mai no tenia un no per resposta quan Catalunya era l’objecte final. Ajudà, entre altres iniciatives, a forjar un diari i a ensenyar la història de Catalunya, i ací coincidírem els anys setanta i els noranta en la necessitat de ser i de mantenir una identitat pròpia a milers de persones, de crear plataformes informatives com ara el diari Avui i entitats com l’Associació Conèixer Catalunya per divulgar el país per a estimar-lo. En aquestes dues, coincidirem uns anys, i poguérem veure de prop la seva enorme capacitat de treball, l’exigència personal en la feina ben feta i l’amor sense límits al país de què era evidència la seva generositat de temps i fortuna que posà al servei del país.

Recupero una pàgina d’un dietari inèdit que mostra alguns detalls de la seva personalitat. El llibre d’homenatge que li dedicàrem una colla d’amics explica aquesta trajectòria que tenia un especial interès a veure de cada persona allò de remarcable que podia fer per tots. Així, ens presentà Francesc Roca, que durant anys escriví sobre història de Catalunya, un flaix en dèiem, al diari gratuït 20 Minutos. Sempre accions que arribessin al poble ras. Es promogué la sèrie divulgativa La memòria dels Cargols, a TV3. I amb Josep M. Forn impulsàrem el film dedicat a Macià.

“22 de gener del 2001. La primavera del 1974 ens vam conèixer. Segurament, em va cridar o vam coincidir en un acte i vam parlar de la creació d’un diari en català. El vaig prendre seriosament. Franco era viu i la discriminació, ben dinàmica contra tota catalanitat de base. L’endemà, treballava fix a la famosa adreça de la catalanitat de rambla de Catalunya, 15, sense papers. Van venir, el 1976, per exigència dels sindicats. Amb feina que sortia per les orelles... Eren altres temps quan així es creaven els diaris. Vam estar, junts, pràcticament cada dia fins a l’octubre del 1979.

Avui li he dut el llibre que m’ha demanat, una història de Catalunya divulgativa de Roser Masgrau, esposa de Jordi Galofré, també historiador, publicat a Barcanova. Professora del CIC, els dos hem coincidit en la tria per obsequiar-lo al professorat d’història de Catalunya de l’Accat. Ens ha alegrat que fos així, com sovint passava. Havia triat Remença, de Claret, perquè, a més de ser molt assumible, sortia molt bé de preu; en comprarem 250, un per a cada professor. Un any més tard, surten més històries de Catalunya i trio la de Barcanova, surt molt cara i només en podem comprar mig centenar; la donem als professors que han fet més cursos.

Parlem del creixement dels cursos. Ara en fem uns tres-cents l’any! Amb el manual que hem encarregat a Enric Pujol i que facilitem a cada alumne, tot explicant, en deu o dotze sessions, els trets bàsics del passat català. Qui ens ho havia de dir! Editem llibres, hi ha personal administratiu i docent, suport extern... En fi, una delícia de treball. Tothom, en el fons, fa el que vol. Jo simplement he de coordinar i dirigir. He desitjat sempre millorar el país, fer agitació, contribuir en el meu pas que el país és renovi i, com explicava López Picó en el seu dietari del 1932 (que remiro per a l’article que preparo per a Spagna contemporanea sobre un epistolari de Cambó referit a La Veu de Catalunya), si s’afebleix el catalanisme no és tan greu com si es debilita la catalanitat. Completament d’acord.

Josep Espar em confessa que si l’Accat existeix és perquè vaig respondre positivament a la seva invitació. Però, com sempre, sembla que abusi de la meva dedicació. Fa tres anys que cobro el mateix i no m’ha incrementat res. Però fer el que hom vol, crear, dirigir, divulgar és senzillament meravellós. D’on no hi ha res hi ha un manual, jocs de transparències de mapes i esquemes, vídeos, CD, un curs amb materials... I tot per promoure unes idees que arrelen en una població, citant Espar, a qui han posat cortines a les finestres i cal descórrer. Una delícia, doncs, que no té nom. Aquest hivern, apareixerà l’esforç de tres anys: les col·leccions de CD per al curs d’episodis d’història de Catalunya per trametre a totes les emissores de ràdio i el curs de premsa. Simplement, copiem la idea del Digui digui, famós i útil, que es va vincular als mitjans de comunicació per divulgar la llengua. Veurem com va.

Hi ha una idea en què també coincidim. El 1714 és el fi de la nació catalana, com el llibre de Sampere va veure molt clar, i cal fer una labor d’explicació de les tres grans etapes: formació de la identitat, eclosió d’aquesta i derrota i resistència. Només així podrem avançar quan els discursos dominants sembla que siguin els de dimensionar, aplicar un reduccionisme a les aspiracions del país.”