Música ben viva

A l’Ésdansa es comprovava, fa unes setmanes, com de saludable pot ser ballar en família. Ahir al Liceu es deia que la música és el que dona la vida a l’escena. Bé, i un 2% (per a la cultura), oi Júlia Bonjoch? “El 2% sí que és decent”. La gala, Catalunya aixeca el teló va reivindicar una festa amb vestits de 21 botons, tipus Broadway, No passa cada dia que els de La Trepa o els de Teatre al Detall (amb La Tresca i la Verdesca al complet) deixin anar una de les seves composicions de La motxilla de l’Ada (que es veurà al TNC i al Temporada Alta, per cert). I la família del Maldà fent bandera, ben divertida, d’Els secundaris. i Jordi Vidal amb la seva Guillermotta, aprofitant el Liceu!

Per poc Artur Mas i Helena Rakosnik pugen a l’escenari seguint l’empenta dels de Sugar, recordant l’incòmode que pot ser vestir de nois per escapar-se de la màfia. Per cert, a TV3 es va poder veure un pla curt d’un trompeta de l’Esmuc que, a casa, per poc no cau la tele a terra. I és que, amb els anys en aquest món tant petit i lluent de la fama, tothom acaba coneixent un pianista, o un fiscorn. EAl darrere de platea, Joan Maria Segura, el director artístic d’una gala que va complir la promesa de no aturar-se ni amb els aplaudiments, celebrava cada número com si fos la claca del segon amfiteatre. Al seu costat, els fotògrafs s’amuntegaven per retratar els números musicals de més repartiment (de major lluïment). Toni Albadalejo, habitual dels cotarros d’Adetca, va rebre el premi Trajectòria i va entendre com és allò que el paper dels agraïments tremola i el premi quasi incomoda per poder abraçar un premi per la seva feina a Anexa.

La temporada teatral a Catalunya (amb gala i sense) s’ha encomanat als musicals com si fos el déu Neptú, per salvar totes les tempestes amenaçadores que puguin espantar-la. Certament, en la història d’aquests 30 anys (amb peces com Glups i una línia contínua de Dagoll Dagom però també d’altres títols com els T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré demostren que els musicals, en català, han estat sempre a l’arrel de la capital del musical (molt abans de la indústria de la Gran Via de Madrid). Sense tenir cap necessitat d’excloure res, sembla una bona oportunitat per veure que, com argumentava ahir Isabel Vidal, presidenta Adetca, en la presentació de les dades de la temporada que els musicals en català els veuen tant catalanoparlants com castellanoparlants. I que els musicals (tornem-hi!) són la porta d’entrada de molt públic. Per cert, a Golfus de Rom insinuen que els problemes s’acaben amb una cançó. La podrem veure al Condal en poques setmanes. No són pocs els espectadors (transformats en teleespectadors per la gràcia de la gala) que van aplaudir encara més el següent programa. Per fi, La Calòrica a la televisió. Si aquesta companyia hagués aparegut 30 anys enrere s’hauria foguejat amb sèries a la tele. I tothom els celebraria, com La Cubana, T de Teatre, els Tricicle o els Dagoll Dagom. La música és vida. I el teatre, sortosament, també.Bona temporada.