“La simbiosi de públic i creador és la gran força del cinema”

És un reconeixement i em dona molta alegria perquè es confirma que un productor pot tenir una línia, un estil, i això té molt valor. Incentiva la feina de producció. Les cartes blanques es fan amb escultors, pintors, guionistes, directors... I està molt bé, però de productors se’n veuen pocs. Vol dir que es pot crear un estil, un touch, que deia Samuel Goldwin. Però William Wyler li replicava que el touch el posava ell!

Sí, és el que més soc. De fet, vaig començar a distribuir quan vaig veure que costava molt tirar endavant projectes que a mi m’agraden, i que no són fàcils, molt culturals, amb poca audiència... De vegades presentava projectes a les televisions i em deien que no perquè no hi havia gent d’aquí, com Copia certificada de Kiarostami [premiada a Canes el 2010]. Sempre ha costat molt coproduir i sempre m’ha interessat molt portar autors de fora que m’agraden. Llavors les distribueixo, com El caballo de Turín, de Béla Tarr. Per mi, les meves facetes són productor, distribuïdor i professor. Fa 25 anys que faig classes a la Pompeu Fabra, m’he tret el doctorat en comunicació audiovisual. Ara faig un màster de producció i distribució. Sempre dic que un productor fabrica i ven, no només fabrica. A tots ens ha passat, acabar una pel·lícula exhaust i no engegar com cal la distribució, que demana tanta energia com el rodatge.

El tipus de cinema que he produït és molt cultural, amb pocs elements comercials, i entenc que a les televisions no els és fàcil. Que no les comprin em va molt malament, però no puc queixar-me per queixar-me. Si jo treballés a la televisió i em vinguessis a veure amb una pel·lícula de Béla Tarr, o del turc Semih Kaplanoglu, de qui ara distribuiré La promesa de Hasan, potser et diria que no. No pots enfadar-te.

El que passa és que des que vaig començar en el món del cinema era un desastre, i sempre m’interessava un tipus de cinema difícil. Ja hi estic acostumat. Ha millorat perquè hi ha molt més pressupost, però tots sabem que el pressupost que caldria potser és cent vegades més, i si és així, hi haurà cent vegades més moviment. Tampoc vull tranquil·litzar ningú i dir que ja fan el que poden. Però veig la situació, i a França, que hi ha més diners, hi ha molts productors que també pateixen. Dir que falten diners és fàcil.

Sí, es pot dir que les pel·lícules m’agraden, em posseeixen. Com qualsevol persona que llegeix una novel·la o veu un bon quadre. Vaig trobar-me algú que estava extasiat amb l’exposició del Turner al MNAC [que acaba aquest diumenge] i jo em sento així amb les pel·lícules que m’agraden. Amb una pel·lícula fas un viatge, t’hi poses a dintre. La pel·lícula està amb tu, formeu part del mateix, és una simbiosi total entre el públic, el creador i els actors. La simbiosi de públic i creadors és la gran força, és la gran força del cinema. Es produeix sobretot a les sales de cinema, però també a casa. Puc passar per davant de la televisió en arribar a casa i quedar-m’hi enganxat. Si la pel·lícula és bona, té un efecte. I a més ho notes ràpidament. Encara que no sàpigues quina pel·lícula és, hi ha alguna cosa que enganxa. I això és bo. Em va passar fa poc amb una pel·lícula de Romain Gavras, el fill de Costa-Gavras.

Des que tenia setze anys i vaig començar a veure pel·lícules al Fòrum Vergés, a Balmes amb Rosselló, on ara hi ha l’Idec [Institut d’Educació Contínua, de la UPF]. Jo estava intern allà, als Jesuïtes, i vaig veure l’anunci d’À bout de souffle, de Godard. La vaig anar a veure, i després Giulietta dels esperits, Els ocells, de Hitchcock; L’Evangeli segons Mateu, de Pasolini; Els set samurais... Feien cinefòrum. Aquestes pel·lícules no es veuen ara.

Vaig estudiar humanitats, el que llavors s’anomenava filosofia i lletres, i vaig començar a treballar com a fotògraf amb el Manel Muntaner, l’ajudava a fer foto fixa. Vaig començar a fer fotos de les manifestacions. Cap al 1970, en una manifestació contra la guerra del Vietnam i l’imperialisme nord-americà, la policia em va detenir i vaig estar tancat una setmana a la Model. Passar a produir no va ser qüestió de tenir una il·luminació, com dir de cop que vols ser poeta. Va ser a poc a poc, anar fent. Més o menys treballava de fotògraf, d’auxiliar de càmera de televisió.M’agradava el rotllo del carrer, parlar amb un i l’altre, més que fer un bodegó o una síntesi narrativa amb una imatge perfecta. Tenia un perfil de relacions públiques que és més de productor i de distribuïdor. Per això vaig anar fent un camí a poc a poc. No va ser una il·luminació per on canalitzes les frustracions de la teva joventut. Això va ser per un altre costat, potser el rotllo més alternatiu, l’època dels Black Panthers i els hippies em va motivar molt.

Perquè hi ha una intimitat, és un cinema que va de dins cap a fora. La interiorització de la persona que ho fa és molt forta i surt a fora amb una pel·lícula potent. Si fas una pel·lícula de guerres de vaixells, està molt bé, però és un altre tipus de treball. Això no vol dir que sigui menys interessant. Però en el cinema que surt de l’interior hi ha més poesia. Soc dels que van pensar i penso encara que el cinema és un instrument de transformació de la societat, d’ajuda a la gent i de col·laboració en l’avenç cap a un món millor. Com que ho vaig pensar i ho segueixo creient, faig aquest tipus de cinema.