Tot al cinema va ser possible

No puc saber com hauria viscut el fet que, a l’última dècada dels seixanta, arribessin una darrera l’altra les pel·lícules amb les quals, a partir d’A bout de souffle, Jean-Luc Godard trencava amb els codis del cinema reinventant-ne el llenguatge: la càmera se situava en un lloc inesperat per, posem per cas, filmar els clatells i no pas els rostres, que, tanmateix, també l’importaven molt, i és així que em revenen les llàgrimes d’Anna Karina a Vivre sa vie mentre mira La passió de Joanna d’Arc, de Dreyer. En tot cas, tinc l’experiència de saber que, descobertes aquelles pel·lícules impulsades pel corrent de la nouvelle vague, el cinema pot ser un espai de llibertat, encara que Godard no va tardar a reconèixer que, si tens èxit fins i tot trencant les normes, la indústria corromp: a Le mépris (1963), obligant-lo els productors a mostrar el cul de la Bardot, fa present que els diners també podreixen el cinema. D’aquí, amb una consciència política forjada en part contra la seva família burgesa, va emprendre diverses fugides i resistències.

El cas és que, com els seus companys de la nouvelle vague, amb bona part dels quals va compartir l’exercici de la crítica els últims anys cinquanta a Cahiers du Cinéma, Godard havia vist totes les pel·lícules a l’abast i és així que va començar a fer cinema tenint-les presents, però transitant pels gèneres fins a rebentar-los. Què és Pierrot le Fou? Amb un treball cromàtic que va fer que fos un pintor d’imatges, una barreja de cinema negre, d’aventura romàntica, de musical (Anna Karina, de nou, cantant Ma ligne de chance), que, amb les mirades a càmera dels personatges i les reflexions cinematogràfiques, continua essent sorprenent, inclassificable, eternament moderna amb la paradoxa que això representa.

Hi ha una gran vitalitat, però, en el seu romanticisme desesperat en relació amb una fugida impossible, també un apunt de malenconia que fa que, passat llargament el temps, s’hi pugui entreveure el fil que arriba fins a Le livre d’image, un lament, presentat l’any 2018 a Canes, sobre el món en què la guerra és arreu, la humanitat és en procés d’autodestruir-se i els estats són criminals. Godard ja no creava imatges, sinó que, a la seva casa de Rolle vora el llac Léman, treballava amb l’arxiu del passat i del present. Em revenen dos aforismes seus, entre tants que va dir. Un és: “El cinema no és ni una tècnica ni un art, sinó un misteri.” L’altre, responent des de casa a les preguntes en la roda de premsa a Canes a propòsit de Le livre d’image, és aquest: “Catalunya és un país que, com el cinema, té dificultats per existir.”