“L'afany d'originalitat a vegades ens fa fer el ridícul”

Algun, però ara tot és molt més relaxat. Però sí que és veritat que encara toco diverses tecles, mai tan ben dit. Per una banda participo en un espectacle amb la Montgrins i el grup Portbó, que es diu Acoblats. Vaig fer els arranjaments de les peces que s'hi interpreten i en dirigeixo els concerts. També acompanyo amb el piano la soprano Assumpta Fontanals, amb la qual també enregistrarem un disc de música clàssica i contemporània. Hi ha temes meus, però també d'Antoni Parera Font, que té melodies precioses en què predominen la tècnica i l'harmonització. Conèixer aquesta música m'ha motivat. Jo parteixo de la base que la música t'ha d'emocionar i que la tècnica està al servei de la inspiració, i això és el que trobo a faltar en la música avantguardista. Jo critico que aquest afany d'originalitat a vegades ens fa fer el ridícul. I el darrer projecte és un espectacle amb la cantant Nina que es diu Prop del mar, que començarem quan la Nina estigui del Mamma mia.

És un petit musical i tracta sobre l'evolució de l'havanera i la música de taverna, i a part de la Nina hi ha el grup Portbó i quatre músics: en Toni Gadea, en Lluís Subirana, en Pep Poblet i jo, que toco el piano. En l'espectacle, hi ha una cosa graciosa i és que la Nina canta una sardana: Cadaqués t'estimi. A ella li agrada molt cantar-la i jo entenc que serà positiu per a les sardanes que una cantant de la categoria de la Nina no s'avergonyeixi de cantar havaneres. A casa nostra sembla que en reneguem, de la nostra música... Si tenim una música característica com és la sardana i d'una gran qualitat, perquè amb música de cobla no només s'hi toquen sardanes senzilles sinó també veritables simfonies, admirades arreu del món, no entenc perquè ens n'avergonyim. Si fins i tot el govern, per la diada de Sant Jordi posa jazz, i nosaltres tenim simfonies precioses... El resultat d'això és que qualsevol persona de fora que ve aquí no s'adona que ha vingut a un altre país, perquè fem el mateix que fa tothom, quan aquí tenim una música veritablement única. Per mi és un progressisme mal entès.

Sí. M'hi he dedicat durant molts anys. Ara no depenc econòmicament de la música, i per això ara puc fer la música que a mi m'agrada fer. És molt gratificant fer el que vols. Quan ets professional i tens una família has de fer el que agrada al públic. És una feina molt pesada. Això d'acabar un ball a les 6 del matí a Navarra i l'endemà ser a Navata se'm faria molt feixuc. I a mi m'agrada experimentar.

És veritat. Vaig crear La Marina en una època en què era dificultós tirar endavant una orquestra. Era l'any 1977, en l'última crisi gran que hem viscut. Quan ja funcionava, vaig marxar per portar la direcció de la Malavella. Quan jo era petit tenia un pòster de la Malavella penjat a l'habitació. Si quan jo tenia 15 anys m'haguessin dit que jo en seria el director, m'hagués tornat boig, i quan em van oferir la possibilitat de dirigir-la vaig tenir ganes de provar-ho. Després va venir la Selvatana i l'època del sindicat. Vaig haver de deixar la Selvatana perquè teníem molts bolos i el sindicat era tot un repte. I ara que hauria de tenir recança de marxar del sindicat perquè funciona bé, doncs busco altres coses.

Que els músics cotitzin a la Seguretat Social. A vegades les coses són curioses. Els músics abans cobràvem dels diners que es feien a la taquilla de l'envelat o de la barra. A partir del moment que algú va tenir la idea que els actes de la festa major havien de ser de franc i els ajuntaments hi van haver d'aportar diners es van haver de fer factures. I les factures van desencadenar tot el procés. Ara els músics estan cotitzant considerablement, més que fa uns anys.

Hi ha 3.500 músics associats. El Sindicat de Músics de Girona gestiona en tot Catalunya i fins i tot hi ha músics de fora del país. Actualment, el president és en Josep Reig.

Amb el tema dels drets d'autor he topat amb moltes dificultats i no he aconseguit el que volia. Fa temps que pico ferro fred perquè s'hi impliquin la SGAE, els organitzadors dels actes i els músics. En certa manera, m'agrada tenir l'oportunitat de denunciar-ho perquè potser així farem que les coses comencin a canviar. La meva teoria és que si les sardanes les escriuen els compositors s'hauria de mirar d'acaronar-los una mica, de donar-los un al·licient, perquè són els que de veritat poden enriquir el panorama musical, i no només pensar que les sardanes les escriuen quatre jubilats per passar l'estona. I això acaba sent així perquè els joves no hi troben una motivació. En el meu cas, reclamar que se'm reconeguin els drets d'autor no és un tema econòmic. En el meu cas és per dignitat. Per exemple, a mi se'm pot demanar que escrigui un poema o que pinti un quadre de franc, perquè jo no m'hi dedico professionalment. Però és delicat que et demanin que facis de franc la teva feina, de la mateixa manera que no podries demanar a un advocat que et defensés de franc.

Aquí la culpa hauria de ser repartida. La SGAE hi té una part de culpa, però la culpa més gran la tenim els mateixos compositors. Una vegada vaig fer un intent desesperat per solucionar el problema. Vaig reunir una colla de compositors i ens vam plantar davant la SGAE amb la proposta de no permetre que es toquessin les nostres obres ni a les cobles que no declaressin el repertori ni en llocs que no es paguessin drets d'autor. I resulta que l'oposició no la vaig trobar a la SGAE sinó en els mateixos compositors.

Doncs que els compositors van dir que si fèiem pagar drets d'autor ningú voldria tocar sardanes. Cap on anem, així! Evidentment, vam donar a la SGAE l'excusa perfecta. També s'ha de reconèixer que és de mal gestionar una audició de sardanes en què es paguen entre 35 i 40 euros per drets d'autor. És difícil anar a cobrar una de les audicions que es fan al llarg de l'any. Però hi ha sistemes per fer-ho. Vull dir que cal repartir les culpes. A la SGAE se la critica molt i a vegades se la critica des del desconeixement de causa i des de l'interès. Crec que el zel que té la SGAE per cobrar l'ha de tenir, però l'ha de tenir amb tothom. I estic convençut que si els compositors s'hi haguessin posat forts el tema s'hauria resolt. Molts dels que escriuen sardanes ho fan per passar l'estona. No veuen el mal que fan als qui s'hi dediquen professionalment.

Sí. Quan jo dic que sóc autor em diuen: “Tu ets d'aquells que volen cobrar”. És clar que vull cobrar. Com tothom. Una vegada vaig llegir en un diari que es preguntaven si en una perruqueria hi ha un diari i el llegeix tothom lliurement i no han de pagar més d'una vegada, per què per la música que sona a la mateixa perruqueria s'han de pagar drets? Jo hagués contestat: “Senyor director: vostè, quan escriu el seu article al diari, cobra, i en canvi jo no cobro quan escric la meva música”. M'haig de refiar que qui la utilitza en pagui un lloguer. Aquests són matisos que la gent desconeix i tot aquest embolic acaba confonent la societat.

Vivim en una societat en què mirem només per nosaltres mateixos.

S'ha notat per dos factors diferents. Per un costat, la gent redueix despeses d'on pot, i el tema musical o cultural en general no és imprescindible; i per altra banda el problema que ja hem anat tenint del retard exagerat dels pagaments per part dels ajuntaments, que ara amb la crisi s'ha aguditzat. Això ha complicat molt les coses. Evidentment, perquè els músics depenen de l'actuació de cada dia. A una empresa se li paga al cap de dos mesos i els treballadors cobren puntualment a final de mes. El músic cobra quan l'Ajuntament paga i això ha creat veritables dificultats.

No. El que ha ajudat a parar una mica el cop és que els clients per reduir despeses han contractat orquestres més petites. Però els que estaven a dalt tampoc n'han sortit perjudicats del tot, perquè aquests tenen un mercat molt consolidat. Hi ha ajudat molt el fet que s'hagin regulat els preus de contractació, i fins i tot, en algun cas, alguna orquestra els ha abaixat.

No gaires. Ara em criden molt els temes clàssics. Però estic content perquè tinc moltes sardanes enregistrades. També estic molt satisfet de les havaneres que he compost. Aquest any, a Calella de Palafrugell, me'n van cantar tres. Va ser una satisfacció molt gran. Un altre dels temes dels quals estic molt content és l'himne de l'Espanyol. Jo pensava que duraria quatre dies i resulta que ja fa onze anys que el vaig compondre. Sembla que va agradar.