Crítica
teatre
Segones oportunitats controvertides
Jon i Robert i el crim són ben reals. S’explica des del primer minut. Quan tenien deu anys van tenir un comportament cruel reprovable i inimaginable. que els ha marcat per sempre les seves vides. Després de quasi dues dècades tancats en un centre de menors d’alta seguretat, les autoritats britàniques els han canviat la identitat i el físic. Però, el pes que carreguen, la culpa, segueix ben pesant al seu estómac. No se la podran treure mai. Concentrats en aquest pes (i en les conseqüències) malbaraten una vida incipient encara. Tothom els veu monstres i ells s’hi senten, en bona part. La veritat és que el sistema els ha ofert una segona oportunitat i que Robert ha sabut tornar a una certa vida (sempre anònima) que l’allunya de la maldat. En Jon, en canvi, s’ha quedat atrapat al bucle.
L’adaptació teatral (d’un fet que va causar gran enrenou a Liverpool la dècada dels noranta del segle passat i que encara s’amaga i es pateix en aquella societat) s’afegeix a la del film, el llibre i la cançó que parla de la víctima. L’adaptació de Gerard Guix engega el comptador en l’actualitat i va fent que els personatges adults tirin enrere en el temps fins a la seva infància dels deu anys. Com Carrère a L’adversari (que adaptarà al teatre Julio Manrique per inaugurar el Temporada Alta) i Truman Capote a A sang freda, en aquesta aproximació artística incideixen en els criminals i les seves raons. Sense voler-los justificar, es convida a posar-se a la seva pell. Descarten les escenes de thriller i judicial (que tant bona producció ha deixat al cinema i la literatura). També eviten fer-ne sang i fetge. L’escenografia, feta amb matalassos, serveix per parar el cop dur i aspre de la realitat.