Crònica
Fira Mediterrània
Què és casa?
La cultura d’arrel és com Ikea, una veritable república independent on plana la llibertat
Si entenem tradició com la nostra casa, el nostre recer, com és aquesta tradició quan transformem contínuament la llar i acollim gent de moltes altres cultures? Fira Mediterrània és casa, des de fa 25 anys. Probablement, ara més que abans. Perquè són els més joves els que atrapen les llegendes de Joan Amades i li posen bases electròniques. Ballen, lliures, aquestes cançons de feina del camp o del tèxtil. Les de Joana Dark bevien aigua en porró entre tema i tema, ben de pressa per ensenyar el màxim del seu concert amb projeccions audiovisuals unes veus que s’entrellaçaven amb la base electrònica com la llarguíssima trena d’Ariadna Rulló. Els guanyadors del concurs del XV Concurs Sons, però, va ser Bum Ditty, amb una proposta festiva on es fonen elements del folk nordamericà, la tradició del ball de violí i una alegria i l’empenta encomanadissa de la violinista Joana Gumí.
Fira Mediterrània està ensenyant musculatura sobretot a partir de dos programes. L’Obrador d’Arrel (que impulsa la creació de nous espectacles en què es barreja l’arrel amb la contemporaneïtat i també el Pla d’Impuls de la dansa d’arrel). El cartell de dijous començava, precisament, amb un assaig obertde la companyia taiwanesa Lin_I-Chin_Bare Feet i coreògrafs catalans. Des del silenci, resseguint les passes com qui imita i s’integra al compàs de l’altre, anaven creuant-se les cames que fan les passes clàssiques d’esbart amb els braços orientals i uns talons que picaven a terra com si fos un art marcial. O, de fet un zapateado puntual. Tot gira.
El Pou de la Gallina, l’espectacle d’inauguració de la Fira, s’inspira en la llegenda de sant Ignasi de Loiola, quan fa 500 anys, diuen que una nena va perdre una gallina en un pou i que temia que la renyés la mare. Es diu que el pare dels jesuïtes va fer un miracle i va recuperar l’au del fons del pou. En el muntatge de Voël amb els Tirallongues de Manresa hi ha escenes precioses que s’encavalquen. L’entrada dels castellers amb una coreografia calmada per muntar la pinya d’un 3 de 6 és magnètica. No busquen pujar alt, si no clavar les estructures, Fer castells de postal, segurs.Mostren una poètica que sedueix, com el muntatge en què tots s’estiren a terra i només l’enxaneta de 70 centímetres segueix dreta, amb el braç alçat des del pilar de 4. Com si fos la nena que havia perdut la gallina. Voël també planteja una actuació lenta però sense vacil·lacions, sigui passejant el balancí, convertint l’escala com una balança o amb un quadrant aeri de força i compenetració. Evidentment, la cirereta final és la de la funambulista. La seva ombra impera en les parets de la plaça Major. El domini des de l’altura no li aporta cap superioritat. S’abraça al risc i a l’equilibri. La música en directe, minimalista, indica que, tot i les llargues ombres, l’escena és íntima. Com Fira Mediterrània. Perquè abraça tothom i ho fa sense paternalismes ni mirant per sobre les espatlles. Si heu arribat fins aquí, és que ja sou de casa. La cultura d’arrel és com Ikea, una veritable república independent on plana la llibertat. Del “què és casa?” saltem a la invitació “amb qui ens casem?” Obrint bé braços i mentalitats; ventilant la casa (la tradició).