Crítica
clàssica
Qualitat poètica
La fusió íntima de poesia i música que caracteritza el lied no necessàriament depèn de la igualtat qualitativa entre els dos elements per aconseguir el màxim impacte. Per citar dos dels autors programats per Juliane Banse, Schumann va ser molt més exigent que Brahms a l'hora de triar els poetes a musicar, la qual cosa no vol dir que l'àmplia producció liederística del segon sigui menystenible.
La soprano alemanya va oferir un variat florilegi d'onze peces que van servir per retrobar-nos feliçment amb una veu que ha guanyat en dimensions sense perdre en flexibilitat i una intèrpret, com sempre, curosa i expressiva. Però potser perquè el contingut poètic dels versos d'Eichendorff és molt superior, potser perquè Schumann va arribar aquí a un dels cims de la seva inspiració, la lectura del Liederkreis op.39 va ser una pura meravella. Si a Mondnacht va faltar l'últim grau de suavitat extàtica, Banse va aprofundir amb la complicitat del piano subtil d'Aleksandar Madzar en les llums i ombres del cicle.
La fidelitat entre Banse i la Schubertíada explica la benvinguda presència de tres cançons castellanes de Toldrà, exposades amb una dicció impecable. I és que el rigor de Banse va de la mà de la seva curiositat per sortir dels camins més tòpics, i així vam tenir ocasió de gaudir dels sis lieder opus 103 de Spohr, compositor més que notable, com revelen aquestes delicioses cançons amb clarinet (l'excel·lent Ona Cardona).
L'últim lied del cicle va servir, després de l'embolcallador Widmung de Schumann, de colofó a un nou èxit de Banse a Vilabertran.
