Col·lapse al ‘living’

L’esquena d’un sofà que domina el menjador d’un pis d’estudiant amenaça el públic. Tot està ple d’estanteries, caixes, quadres i miralls. No es veu ni una finestra. L’escenografia d’Alejandro Andújar il·lustra el col·lapse que pateix el cap de Jean-Claude Romand: està atrapat. Aquest influent investigador de l’OMS es revela com un gran mentider i assassí de la seva pròpia família. Emmanuel Carrère es va obsessionar també amb aquesta història i no va deixar d’indagar fins que va escriure aquesta narració de true crime en què ell mateix apareix. Julio Manrique proposa, doncs, una escena en què hi ha els dos protagonistes del llibre (l’autor i el criminal), que mantenen una conversa pacífica, racional sobre un crim múltiple atroç.

Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut en un living que no correspon al de la casa luxosa de la família, sinó al lloc on es va construir la primera tràgica mentida. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés. L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim.